Extremistes

Les persones tenim l’inquietant costum d’anar d’un extrem a l’altre amb una velocitat sorprenent. Tot allò que avui és blanc pot acolorir-se amb el negre més rotund amb el simple impàs d’un detall, un fet aïllat que potser no hauria de tenir massa més importància.

Ara resulta que ja s’ha acabat la crisi. Tants anys dient-nos que estàvem al fons de tot del pou, i de sobte el cel és més blau que mai i els ocellets canten davant de la inesperada primavera!

Potser sí que existeixen alguns indicadors que estan canviant la tendència. Però això no hauria de ser argument suficient com per alimentar falses esperances.

Personalment, hi trobo un regust de broma de mal gust.

Molts polítics s’han afanyat a predicar en els últims dies la bona nova. El que no comenten és que l’escala en què ells mesuren l’economia (amb termes macroeconòmics) dista molt de la que la gent del carrer emprem.

Està molt bé que augmentin les exportacions, que l’IBEX estigui pels núvols o que hi hagi major trànsit que fa uns mesos als ports, sense dubte. Però falta encara molt fins que els beneficis de les corporacions que treuen rèdit d’aquests fets reverteixi en la població general.

Per això tothom hauria d’anar amb molt de compte abans de profetitzar esdeveniments.

O és que encara no hem après res sobre que les xifres són fredes i sovint enganyen?

Només per prendre’n un exemple, podem viatjar vuit o nou anys endarrere. En aquells moments, vivíem l’apogeu de la bombolla immobiliària i els números quadraven idealment. Eren els temps de l’“España va bien”, quan entràvem al banc a demanar una hipoteca per un piset en sortíem amb préstec per un àtic de luxe i un tot-terreny d’alta gamma, i crèiem que necessitaríem quartes o cinquenes residències per mantenir aquell ritme constructiu.

Però al final es demostrà que tot allò havia estat un miratge; que havíem donat ales a una irrealitat. És més, havíem bastit tot el nostre projecte de país sobre el fonament inestable d’una quimera.

Quan es va acabar la mentida, no quedava res: ni una economia alternativa ni res que pogués fomentar-la a mitjà o llarg termini (ni s’havien posat medis per a la investigació, ni es tenia un sistema educatiu acceptable, ni res de res).

I encara pitjor: l’endeutament assumit per culpa de la pèssima planificació i aquella arrogància féu que els únics projectes que sobrevivien amb un mínim de dignitat hagin acabat fagocitats per les retallades i la impotència mal dissimulada dels nostres estimadíssims governants.

I ara, amb tots els problemes socials que es perceben només sortir al carrer, s’atreveixen a dir-nos que la crisi s’ha acabat? Què cal fer perquè entenguin que la política té (o hauria de tenir) la seva finalitat en el benestar dels ciutadans?

Mentre hi hagi gent patint, quedaran dèficits a solucionar. Per tant, amb l’embargament que han perpetrat totes les administracions per salvar la papereta (o autocreure-s’ho), queda encara molt de trajecte.

És clar que, tal i com començava, tenim una gran tendència a oscil·lar d’un extrem a l’altre.

El que hauria de ser un mecanisme de defensa (quan s’ha passat gana, un mos de pa sec ja és glòria) acaba sent una perdició, ja que oblidem que tot el que és dalt tendeix a baixar. I massa cops repetim els mateixos errors per abaixar la guàrdia quan érem allà on volíem.

I és que la felicitat no deu ser un moment, sinó el record del trajecte fet per arribar a aquesta plenitud.