La riba dels homes justos

La setmana passada, en aquest mateix espai, els parlava dels riscos i d’aquelles precaucions que les persones prenem abans d’afrontar-los.

Entre l’indefugible esperit d’autoprotecció i les consignes que els coneixements socials, la història compartida o experiències personals passades ens han traspassat, adoptem una sèrie de mesures quan arriba l’hora d’encarar la faç de l’amenaça.

En el mateix post, els feia avinent que hi ha vegades que tinc la impressió que alguns perills són desdibuixats per obra d’algú amb interessos a qui l’aterra el panorama que la por (o la precaució) dels seus conciutadans li pugui frustrar els seus plans.

Però em vaig deixar un punt clau. I és que hi ha vegades que som nosaltres mateixos, sense cap mediació externa, els que rebutgem de ple la prevenció per abocar-nos sense demora a l’espai d’un tenebrós interrogant.

No sabem què ens passarà; tanmateix, la nostra elecció no té alternativa. Llavors ens la juguem d’una forma inconscientment volguda.

Fa uns mesos vaig dedicar un escrit a una interessantíssima teoria a mig camí entre el coaching i el que ara s’anomena “autoajuda”, que diu que tots nosaltres habitem quotidianament el que s’anomena “zona de confort”: fem el que millor sabem fer o el que estem habituats a realitzar, estem a gust amb la gent coneguda i tractem de fer perenne allò que ens proporciona un mínim de seguretat econòmica-afectiva.

Això no obstant, potser arribarà un dia en què ens sentirem presos en aquest espai reduït (o potser hi caurà un obstacle que el deixarà inoperatiu) i necessitarem expandir-lo.

Evidentment, aquest procés no serà fàcil. Requerirà anar explorant nous àmbits (el que s’anomena “zona d’aprenentatge”) i, fins i tot, segurament, fer un gran salt al buit (cap a la “zona de pànic”).

Però si superem aquests temors (i, evidentment, el treball que impliquen: grans decisions, un cop de cap, llançar-se a la piscina, atrevir-se...), arribarem a la “zona màgica”, l’últim estatge on rau un reflex molt semblant a aquella imatge que havíem anomenat Felicitat.

Doncs bé, per la gent que podríem anomenar “afortunada” aquest trànsit cap a la “zona màgica” suposa començar uns estudis, muntar una empresa, canviar de feina, anar a viure a l’estranger... I per a ells esdevé un vertader i colossal repte. Sens dubte que ho és!

Tanmateix, per altres persones el viatge cap a la cerca d’aquesta millora de la seva existència no els ha promès ni molt menys confort, plaer o satisfacció, sinó que la vida els ha col·locat en una tessitura tan crítica que només pretenen aconseguir amb la travessia aquells drets menors que un destí sovint pervers mai hauria d’haver posat en dubte.

Em vénen al cap, per exemple, les funestes imatges dels darrers naufragis a l’illa italiana de Lampedusa.

Un escac i mat salvatge a milers d’immigrants que escapen de la fam i d’un món que no veu, escolta ni sent. I l’única escapatòria que troben és tirar-se al mar sobre una barqueta feble i feta del plom de la incomprensió, dubtosos sobre si aconseguirà portar-los a la quimèrica riba dels homes justos que potser voldran compartir l’abundància del primer món.

Bastants graons per sota d’aquells mínims que quan esbossem el sentit d’humanitat ens vénen al cap és tota la “zona màgica” que ells gosen somiar. I tot i així han d’arriscar-se sense pensar-s’ho.

Sovint ens queixem que la vida és injusta: mira que haver de lluitar tant per guanyar-nos un mínim respir i, amb sort, marcar amb la bandera d’un tímid somriure un pic de satisfacció que al dia següent haurem de defensar encara amb un nou afany!

Però la injustícia no és aquesta batalla, sinó el fet que les regles dins d’aquest tauler de joc existencial no siguin per a tots iguals.

I que uns hagin de jugar-se la vida per viure per fi...