Pilot automàtic

Hi ha vegades que no ens queda altre remei que optar pel pla B. La vida és tan extremadament imprevisible que en qualsevol moment pot aparèixer un canvi de rumb que ens desgavelli allò esquematitzat i ens traslladi a un nou escenari, un panorama inesperat.

Aquests últims dies, per exemple, la premsa va plena de la dissortada recaiguda en la malaltia d’en Tito Vilanova; l’home que després d’aconseguir arribar al lloc anhelat per ell, suposo, d’entrenador del Barça i fer una bona primera temporada a la banqueta del Camp Nou, veu el somni esquinçat per un afer que res té a veure amb la dinàmica esportiva.

La primera conclusió que es pot extreure de l’assumpte, sense voler entrar en moralismes barats, és que quan entren en escena protagonistes tràgics com una manca greu de salut, desavinences importants entre persones o fins i tot la mort, centren la importància real de les coses sobre allò que vertaderament s’ho mereix. Els focus de la seva llum negra buiden de contingut tot allò aliè a la seva recopilació d’atenció i fan sobresortir únicament la tenebrosa faç del pervers element. Tot el demés és secundari, simples vetlladors d’aquest dol.

Bé és cert que em poden contestar que igualment existeixen motius de joia capaços d’esborrar del mapa qualsevol altre argument quan es fan tangibles. Una rialla, un retrobament, un amor...

Tanmateix, la naturalesa humana fa que sempre el sentit de supervivència ens domini (vegin la piràmide de les necessitats de Maslow) i faci orbitar les altres coses arran de la seva atracció. Per molt que quelcom extraordinari ens estigui passant ara mateix, en major o menor mesura tindrem un ull posat en un esdevenidor del qual ens han ensenyat a desconfiar.

A més, malauradament ja se sap que en una hipotètica batalla entre un succés memorable i un de tràgic, aquest últim té totes les de guanyar. Disposa de l’arma definitiva de la profunditat de les ferides que provoca: l’instant lúgubre no podrà ésser instantàniament reparat per una alegria, mentre que la desgràcia cobrirà fàcilment la crosta de qualsevol alegria.

Arribats, doncs, a aquesta conclusió, què hem de fer? Ens abandonem a la sort d’un món irracional, tot flagel·lant-nos perquè el minúscul moment d’immensa joia que ens ha sobtat avui demà pot veure’s sotmès sota el pes de la desgràcia?

Evidentment, si naveguéssim per la travessa amb la barca del pessimisme extrem, arrossegaríem tant de pes que la densitat de l’embarcació superaria inexorablement la de qualsevol realitat i ens enfonsaríem sense remissió.

El que hem de fer és manejar amb responsabilitat i coratge allò que sí que podem controlar. Actuar amb senderi, aprofitant l’ensenyança impagable dels anys i d’errors passats, mesurant usualment cada pas però tirant-nos al buit de tant en tant, compartint viaranys amb altres viatgers que, per molt que es facin els segurs, probablement estaran o han estat en algun punt tan perduts com nosaltres... Fent, decidits, camí.

Al capdavall, potser sí que el que importa és el Tot.

Per això pot resultar útil que fixem d’una forma determinada i concreta uns objectius per a la nostra existència. Unes metes que siguin específiques, mesurables, rellevants, realistes i amb un límit autoimposat de temps per completar-les.

Així, si arriben a la nostra vida les turbulències que inevitablement un moment o altre, en forma d’un episodi cruel o bé menys inclement, acabaran arribant, aquests objectius actuaran com el pilot automàtic que ajudarà la nau a recuperar el rumb. Sempre amb la mirada a la distància, amb la ment centrada en allò realment important.

I esperant, tanmateix, que les tempestes siguin curtes i, sobretot, justes.