Tradicions

Ja s’ha acabat a Pamplona la celebració dels San Fermines, i ho ha fet amb un balanç de persones ferides notable.

Ja se sap el risc que té aquesta festa. Primerament, perquè ja va intrínsec en la naturalesa pròpia de l’esdeveniment; però, a més, perquè ha gaudit (o patit) un auge que l’ha massificat i hi ha dut un tipus de públic que segurament no és el més ben conscienciat.

L’espectacle de la gent supera els aspectes festius, musicals o taurins que es puguin dibuixar sobre les vies de la ciutat navarresa aquests jorns. I això té el seu encant. Però a vegades va massa enllà i implica unes conseqüències nefastes.

Per exemple, aquest any s’ha comentat la pèrdua del nord per part d’una porció significativa del turisme sanferminero. Americans que hi van com qui aniria a un ritual salvatge d’iniciació, gent que ha perdut qualsevol referència sobre l’origen o la motivació de l’acte primogènit, noies queixant-se que hi ha qui aprofita les aglomeracions per excedir-se en el contacte físic, grups massa tocats per la beguda que tenen inhibida qualsevol noció de perill i enormement desenvolupat el sentit de cercar-se problemes, munts colossals de persones que en comparació amb els mitjans d’autoprotecció disponibles fan que s’hagin d’encomanar al cel més sovint del que seria recomanable...

Vertaderament, potser molts factors alteradors de l’ordre junts. Segurament, s’ha temptat massa la sort...

Les tradicions són quelcom massa important com per deixar-les perdre. És una evidència i és important que ho continuem creient així.

Tanmateix, és necessari que hi meditem o, si cal, les repensem per tal d’adaptar-les als temps actuals.

San Fermín n’és un exemple: la festa així podia estar bé fa cent anys, quan no hi havia uns medis de transport que afavorien que un nombre potencial incalculable de joves amb ànima de gresca poguessin travessar el planeta per conquerir durant una setmana una petita ciutat europea, o la cultura de la prevenció o dels drets de tothom (persones i animals) no estaven tan desenvolupats. Però avui segurament es requereixen canvis urgents.

Tanmateix, aquest tipus de riscos no són patrimoni exclusiu dels navarresos. En aquest mateix espai hem parlat amb anterioritat a bastament de l’anacronisme patològic de “celebracions” com les corridas de toros o dels més nostrats (per proximitat geogràfica) bous embolats.

Tots tenim els nostres pecats.

És clar que, per una banda, la consciència col·lectiva ens xiuxiueja que les tradicions són una de les subjeccions més importants que ens enllacen amb el sentit de poble, amb allò que vam ésser i ens proporciona personalitat per no cedir davant el cabal embravit de l’homogeneïtzació; i per l’altre costat, tampoc no podem caure en l’extrem de ser més papistes que el Papa i perseguir una existència ideal per a tothom (per exemple, durant el proppassat Sant Joan a Valls es reobrí el debat sobre el patiment del colom que es posa dins del bec de l’Àliga; evidentment no gaudeix, però hi ha qui vol equiparar un colom marejat a un brau mort a través d’una agonia lenta i despietada... i això tampoc és això).

El compromís, com en gairebé tot, es troba en el terme mig.

No ens podem permetre el fet de fer foc nou i eliminar tot allò antic. Si ho féssim, esborraríem el camí recorregut i, amb ell, qualsevol referència per apreciar si pugem o baixem, si la ruta és plana o bé ve un gir de cent vuitanta graus.

Això no obstant, precisament l’experiència del corriol ens ha permès modular la mida de l’espai de pas del sedàs usat per valorar les coses. I l’hem de fer valdre per recollir només allò que pot ésser mereixedor dels nostres actes.