Acompanyar

Fa pocs dies el govern xinès va decretar una llei que obliga els fills a visitar els seus pares d’una forma regular.

Amb una població cada cop més envellida i en no disposar el país de serveis socials ni d’un estat del benestar, s’ha fet necessari arribar a aquest extrem. I és que feia por que la situació desemboqués en una inestabilitat social irreparable.

Tanmateix, la llei entra amb molts i seriosos dubtes.

En primer lloc, perquè la mesura legislativa té nombrosos interrogants. No especifica quina hauria d’ésser la freqüència de les visites, ni tampoc quin seria el càstig per infringir-la.

En segon terme, aquesta llei ha estat qualificada des de molts sectors com a impracticable. Les noves generacions xineses són nascudes de la política del fill únic i, a més, en nombrosos casos l’emigració a les grans ciutats ha allunyat els descendents dels seus progenitors. Per molt que un dels nombrosos articles del redactat senyali que les empreses tindran l’obligació d’afavorir l’acostament intergeneracional, el fet esdevé realment complicat, ja que molts fills només poden tornar als seus pobles d’origen un cop a l’any.

I en tercera posició, les males llengües senyalen que és un vulgar intent per part de l’administració xinesa de treure’s de sobre una responsabilitat que hauria de ser seva. Però ja se sap que és més fàcil manar que no pas construir centres de dia o un correcte sistema d’assistència social.

Tanmateix, a part d’aquests aspectes controvertits del plantejament normatiu, encara hi ha un quart punt que ha d’esdevenir, segons el meu punt de vista, molt més rotundament penalitzable.

Es tracta de la conveniència de posar sobre la taula una mesura com la comentada. I és que el simple argument de creure-la necessària ja diu molt poc de la població de la Xina.

Si es tracta d’una societat que no és capaç de solucionar una cosa com aquesta, que hauria de sortir inherentment de la consciència humana, segurament vol dir que té un problema gros, molt gros.

És clar que la distància ajuda que els judicis morals sorgeixin d’una forma nítida, totalment desacomplexada. En canvi, quan cal valorar una cosa que ens immisceix a nosaltres o a les nostres circumstàncies, voluntàriament o involuntària la fotografia ha de passar pel filtre de color aquell que fa tornar la moral dèbil, mal·leable. No sigui el cas que en un futur ens trobéssim en la situació, més val que tenyim d’indefinició l’opinió.

Però si ho mirem objectivament, per aquestes latituds no estem pas gaire millor.

Segurament l’Estat ha fet millor els deures durant uns anys, i entre això i la iniciativa privada s’ha bastit una xarxa de residències, centres de dia, llars o oficines d’ajuda i tramitació social força correcta (ja veurem quant de temps més és així, perquè el retrocés en aquests aspectes que començà fa un temps sembla no tenir aturador).

Però no podem perdre de vista que aquesta cobertura hauria de servir únicament per a un segon terme, com un últim recurs.

Les residències són el domicili ideal per a les persones amb unes necessitats especials o per a aquelles que desitgin per voluntat pròpia tenir una atenció integral durant un temps, per poder descansar després d’una vida de treballar.

Malauradament, tots coneixem casos en què persones grans són “emmagatzemades” en un centre (sé que la paraula és certament crua, però elles mateixes ho perceben d’aquesta manera) per part de fills massa ocupats, o bé esdevenen simplement un tràmit a complir cada cert (i espaiat) temps.

Abans d’arribar als extrems de la Xina, seria bo que modifiquéssim les prioritats d’aquest món veloç i exigent que habitem.

I és que hi ha coses que no podem sacrificar. I si ho fem, estarem perdent més que allò que ens podem permetre.