Aquelles íntimes circumstàncies compartides

Diuen que la vida va adobant les persones, i que això és un procés natural i indefugible. Les desgràcies van constituint l’additiu sintètic que dóna forma als individus, tallant-los segons la perspectiva d’allò a subsistir i tensant-los de cara que estiguin preparats per al proper contratemps (que, no ho dubteu, acabarà arribant).

Però permeteu-me que ho posi en dubte. I, alhora, concediu-me que continuï en peu tota la meva esperança.

I és que si això fos així, els durs moments que ens ha tocat viure darrerament, amb massa persones necessitant desesperadament recursos que no hi són, nens sense un sostre i engrunes de pa esdevenint quasi bé tresors, haurien bastit al voltant nostre una consistent crosta, indissoluble davant de qualsevol plor aliè.

Afortunadament, no ha estat així. Ans el contrari, el sofriment dels altres ha activat una part d’aquells mecanismes de protecció col·lectiva que restaven quasi bé oblidats.

D’aquesta manera, el capficament que un dia se’ns havia endut cap a somnis materialistes i frívols, ha tingut camí de retorn per recuperar el bon veïnatge, la participació vers els demés.

Avui han sorgit moviments de consens, de lluita conjunta, d’objectius comuns, que d’una manera més o menys encertada han après a reüllar de nou l’Altre. I a treballar per a Ella i per a Ell; un treball que alhora serà egoistament per a nosaltres mateixos.

Si efectivament la vida ens hagués hagut d’emmotllar a les circumstàncies funestes del viarany, ens hauria crescut una capa d’indiferència, un instint d’autoprotecció que en circumstàncies com les actuals ens hauria clos més que mai en nosaltres i en les nostres íntimes circumstàncies.

Però la teoria ha fallat. La humanitat s’ha reivindicat.

Quan ens arriben notícies desgraciades com la de l’accident de tren de Santiago de Compostela aprenem que la tristesa, com a efectiva energia que és, ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma.

Per això quan semblava que entre problemes personals, les penúries d’amics i coneguts, els patiments escoltats de refiló i els grans titulars dramàtics universalitzats per globalitats mal enteses ja estàvem saturats de llàgrimes, arriba una nova mala notícia que ens obliga a redistribuir el plor. I ho farem fins a extrems que no sabíem que eren possibles, creant sinèrgies desacostumades amb febleses adjacents per, a partir d’aquell nexe d’unió, plantar-hi imbatibles fortaleses.

Potser quan les antigues sentències parlen de les bondats dels cops per fer-nos créixer rectes i ferms es refereixen simplement i d’una forma pràctica a la utilitat d’un entrenament que apuntali els músculs que hauran de respondre durant els futurs contratemps.

O, tanmateix, potser al·ludeixen a la vital i impenitent capacitat de valorar en la seva justa i descomunal mesura els bons moments, discrets i callats, que transiten entre les inflexions grolleres que constitueixen els instants lúgubres.

En aquests dos casos sí els donaria la raó:

I és que hem d’aprendre indefugiblement de les experiències viscudes.

Però, tal i com proclama el segon argument, tant o més important que això és disposar del criteri per saltar i aferrar-nos al vol dels fils dels globus dels temps feliços per tenir una perspectiva autèntica d’aquesta existència inexorablement lúcida i compartida. I sense això, incomplerta.