Vrindavan

Aquest estiu que ja comencem a deixar enrere és procliu a fer-nos moure i permetre la descoberta de nous territoris, de realitats fins ara desconegudes...

Alguns faran senzillament turisme, però d’altres afegiran a la visió de les postals típiques certs intents d’acostar-se a la forma de vida dels habitants del lloc, esdevenint ja vertaders viatgers.

El planeta, molt gran però encara molt més immensament sorprenent, ens depara tresors colossals, milers d’illes que es convertiran en el millor attrezzo per qualsevol buscador de tresors per a la curiositat que es preui.

Hi haurà paisatges; canvis de rasant; horitzons; zones familiarment acollidores i contrades hostils; llocs atestats o bé idonis per a atendre el bullici d’un mateix; sol i gel, lluna o calor; plans grandiloqüents i imatges que es tornaran invisibles, engolides per la humanitat que hi percebrem...

De tot això podrem beure. Solament es requereix la sensibilitat que ens obri els ulls a una set que no tothom sap que també cal saciar.

Moltes vegades el procés és a l’inrevés, i anem a visitar contrades per les històries que n’hem sentit.

Un d’aquests relats (real, tot i que sembla impossible que pugui ser-ho) que bé mereixeria una escapada seria el que està passant a una ciutat de l’Índia molt particular.

Aquesta localitat, en concret, es diu Vrindavan. Està situada a uns 150 quilòmetres de Delhi i a uns 70 quilòmetres d’Agra i el seu Taj Mahal, a la riba del riu Yamuna. És coneguda per ésser aquí on passà la infantesa Krixna, i també perquè és anomenada la ciutat de les vídues. El motiu d’això és perquè en aquesta ciutat sagrada s’hi refugien moltes de les dones que es queden sense marit de les castes baixes índies.

Un cop les senyores enviuden, una part de la societat considera que ja han acabat la seva única missió de servir la parella i seran deixades a la seva sort pels propis familiars (incloent-hi els fills), quedant totalment soles. I no només seran desposseïdes de qualsevol dret o propietat, sinó que a més seran vistes com quelcom nociu, que cal evitar a tota costa, ja que “no han sabut cuidar bé” el que era el seu home i han dut la mala astruga de la mort a la família.

Per acabar-ho d’adobar, la fe hindú prohibeix a les vídues tornar-se a casar. Queden en un estat totalment marginal, essent obligades (tot i que no totes ho compleixen) a vestir de blanc, rapar-se el cabell, no portar cap ornament ni acostar-se a cap celebració (un estat de mort en vida que no difereix gaire de la tradició del sati, vigent legalment fins l’any 1987, en què es considerava que el màxim acte d’amor que la vídua podia fer era suïcidar-se saltant sobre la pira funerària del seu difunt marit).

Encara que el govern concedeix una petita paga anual a cada vídua, el noranta-cinc per cent d’aquestes dones són analfabetes i desconeixen els seus drets, per la qual cosa els diners es perden pels pedregosos camins de la burocràcia.

Com a conseqüència d’aquests fets, moltes dones que es troben en la situació descrita viatgen fins a Vrindavan per trobar consol en uns ashrams o temples on els pagaran un parell de rúpies per dedicar vuit hores de pregària al déu Krixna. Aquests diners els poden completar, amb una mica de sort, amb l’almoina rebuda dels peregrins.

El més important de tot, però, deu ser la companyia que aquestes dones es fan entre elles, sospesant a l’uníson la càrrega d’una injustícia tan extrema, però essent conscients que no estan soles en aquesta fosca tan extrema produïda, un cop més, per la malvada tela de la sovint incomprensible naturalesa humana.

Es calcula que a Vrindavan, ciutat de 57.000 habitants, hi pot haver fins a 15.000 d’aquestes vídues desterrades al cap-lloc.

Històries com aquesta són les que fan brollar la necessitat de conèixer un món a l’abast de la nostra mà.

De ben segur que resseguint-lo ens toparem amb imperfeccions i injustícies; però de tot s’ha d’aprendre, i la comparació farà brillar encara més la cara no corrupta del mirall.