Covant el sofà

La setmana passada parlàvem dels Jocs Olímpics de Londres. Però ja són història, i des de la cerimònia de clausura que tingué lloc diumenge, molta gent s’ha trobat orfe de les hores de televisió i/o d’informació i entreteniment que proporcionava la competició de moda.

Abans, l’estiu i les tasques que es desenvolupaven sota d’una teulada no eren gaire amics. Però ara, amb la crisi i el fet que la majoria de persones disposen d’un menor poder adquisitiu (ja sigui com a seqüela directa de l’estat de la nació o perquè en els temps que corren estem insegurs i aquesta inestabilitat assetja tots els nostres actes), fan que s’hagin repensat moltes coses i unit companyies que abans semblaven irreconciliables.

Avui, estalviar (per força o per convicció) és un valor a l’alça. Per tant, la societat ha deixat de fer algunes de les accions que acostumava a realitzar: escapades de diumenge voraces de benzina; vermuts a primera línia de mar; àpats a restaurants; assistir a esdeveniments culturals; visites puntuals al parc d’atraccions; viatges per vincular a experiències un, fins aquell moment,  fred traç sobre el mapamundi...

Què comporta, això? Doncs que les parets de la llar (o aquelles coses que no s’hagin de pagar) han passat a formar part, inexorablement, de l’attrezzo de l’estació més calorosa.

I com a conseqüència, per no fastiguejar-nos en excés, hem hagut de trobar noves distraccions, opcions d’oci adaptades a la perspectiva d’haver d’omplir tantes hores de covar el sofà. I l’adaptació està resultant un calvari per a moltes persones.

En aquests temes, tenim diverses possibilitats de cobrir l’expedient. D’una forma molt lligada a la personalitat de cadascú, es tracta d’anar esbrinant l’activitat correcta que folri no només les busques del rellotge, sinó, si és possible, també l’ànima de l’executant.

Hi haurà qui optarà per una resistència passiva davant l’avorriment, oferint-se voluntàriament a les arts de Morfeu amb becaines interminables o la mà que gronxa el bressol d’un programa ben monòton projectant-se sobre la pantalla.

Però també hi ha l’alternativa activa de cercar aquell hobby que ens satisfaci: llegir el diari o una bona novel·la; mirar una pel·lícula; contemplar un paisatge o unes obres (que segurament estaran aturades); anar al museu; construir barquets dins d’una ampolla o bé tota una casa sencera; jugar a cartes amb els amics; prendre la videoconsola als nens; passejar sense destinació; mirar el tren i imaginar-nos on ens podria dur si un dia l’agaféssim; estudiar un idioma ben rebuscat; seduir o ser seduïts; resoldre sudokus, equacions de segon grau o (tant de bo) el problema de la fam al món; anar a comprar compulsivament; participar en una interessant tertúlia de cafè on les paraules pessigollegin amb arguments la transcendència dels fets...

Moltes possibilitats, un calaix de sastre en el qual, rebuscant, n’extraurem de ben segur una amb el nostre nom.

Ara que, el primer pas a què ens hem d’arriscar és a cercar amb determinació allò que vertaderament sigui digne del nostre gust.

I és que estem acostumats a ésser objectes passius de l’entorn. Que sigui l’exterior el que ens bombardegi amb les seves opcions. La publicitat i les modes pensen moltes vegades per nosaltres, de la mateixa manera que els medis amplifiquen la seva veu amb tendències que pretenen ser unificadores.

Això no obstant, algunes decisions han d’ésser estrictament personals. Apagar el televisor, trobar el nostre camí i seguir-lo més enllà del que la veu global d’algun cànon imposat per no se sap exactament qui ordeni.

Tant per ordenar el nostre temps d’oci com per tantes altres coses.