Marcianets

Dilluns passat aterrà al planeta Mart el vehicle Curiosity.

L’aparell, un producte més de la recerca inesgotable de la NASA, que ha estat conduït des del novembre per una nau espacial Atlas V que l’ha transportat a unes 13.000 milles per hora fins a la parada final, té com a objectiu explorar la superfície del planeta vermell i arribar a esbrinar si en aquest hi podria haver hagut mai vida.

Les imatges de la missió Mars Science Laboratory (MSL) en què s’engloba, amb l’explorador tipus rover emprat sobre el cràter Gale, han donat la volta al món. O, com a mínim, al món conegut.

Hem rebut de bon grat les primeres fotografies d’un lloc fet mític per la llunyania, els dubtes i les històries que s’hi han vinculat (sistema que possibilitaria la creació de vida, terminal de sortida dels OVNIs que de tant en tan apareixen al cel terrestre, marc de films de ciència-ficció...). I amb fruïció romandrem expectants per tenir notícies dels documents que vagin arribant. Ja siguin noves imatges d’alta definició de la superfície, dades del clima marcià o de l’espectre de radiació incident, possible detecció d’estructures químiques facilitadores de vida, resultats de les analítiques practicades a les mostres de sòl i pols recollides, determinació dels cicles de l’aigua o del diòxid de carboni... o, si en té l’oportunitat, tampoc diríem que no a alguna postal.

El Curiosity no és altra cosa que una òbvia resposta a la curiositat humana. Una prova més.

Tanmateix, moltes vegades ens interessem per grans reptes, per la descoberta de paratges remots i aïllats, tot oblidant indicadors molt més propers que se’ns descontrolen i no fem cap mena d’intent de descobrir per què.

És evident que hi ha un benefici comú en la cursa espacial. A part del coneixement científic que se’n puguin derivar, hi ha uns invents generats gràcies a aquesta que s’han acabat generalitzant per a la quotidianitat: el forn microones, el tefló, les vetes adherents, el GPS, el bolquer d’usar i llençar, el termòmetre digital, els làsers, les lents de contacte o el codi de barres, per posar només alguns exemples.

Per tant, res a dir (sempre que no s’estiri més el braç que la màniga) sobre la conveniència d’aquest tipus d’experiències. Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure: no podem oblidar-nos, al seu torn, del que tenim al costat de casa; d’aquelles coses que, si trobéssim la resolució de la incògnita, eliminaríem un problema important o que, tot i potser ser petit, es repeteix sovint.

El que passa és que moltes vegades la distància proporciona aquella objectivitat necessària per detectar més fàcilment les opcions de millora o les fortaleses. Quan la component personal no s’immisceix en el judici, es percep la graduació cromàtica d’una forma més rica, amb tota la diversitat.

Deu ésser per això que la humanitat és conscient amb una major proporció de les limitacions que li són més alienes, més distants: l’origen de la vida, el Big Bang, el misteri de la matèria fosca, la guerra a resoldre a l’altra punta de món... Tots aquests afers s’aprecien millor que els maldecaps propis o del nostre entorn, que algunes vegades no sabem resoldre i altres, ni tan sols percebem.

Una possible solució seria un intercanvi. Si nosaltres ens preocupem d’anar a esbrinar detalls de Mart que potser els seus hipotètics habitants no interroguen, per què no demanem que els marcians (siguin verds o de qualsevol altre color) vinguin a passar les vacances a la Terra i, de pas, provin de trobar les claus dels nostres enigmes o d’avisar-nos dels vicis indissimuladament adquirits?

Ja tindrien feina, ja, els pobres.

Ara que, pensant-ho bé, segurament més valdrà que deixem les coses tal i com estan.

Vist el panorama, si els marcianets ens coneguessin gaire encara ens posarien a la gàbia d’algun zoo, esdevindríem conills d’índies seus en una investigació contra la bogeria o ens proposarien algun rescat econòmic per així poder-nos controlar del tot.