Marca

L’art de l’opinió i de la manera que es donen les notícies té mecanismes realment peculiars.
Aquests últims dies mateix, n’ha aparegut un nou exemple amb tot l’afer dels cogombres pretesament assassins d’Alemanya. Que, tot i que era una informació seriosa i transcendent perquè hi ha hagut fins i tot morts involucrades, el tractament que se n’ha fet ha estat dantesc.
Primerament s’inicià l’enrenou per unes acusacions que es demostraren sense fonament, llavors van venir els desmentiments i finalment arribà l’estadi d’incertesa per mirar d’esbrinar d’on havien sorgit les famoses Escherichia Coli, tan minúscules com psicòpates.

Nosaltres, pel fet d’estar on estem, hem tingut l’oportunitat de seguir de primera mà la reacció de la premsa espanyola. I m’ha semblat una resposta força primària, radical. Com sempre que es toca la dignitat de la marca “Espanya”.
I és estrany, perquè de la forma que va el país i amb tots els problemes que té a sobre, sembla que a la gent se li hauria de remoure l’estómac per moltes altres coses abans que per una acusació preventiva d’un altre país.

És cert que els rumors poden haver suposat una pèrdua important per a la producció agrícola. I amb la càrrega que el camp ja ha de suportar de forma habitual, això és una molt mala noticia.
Però si l’alarma s’ha disparat sense mala intenció, en un estat d’alteració i urgència, simplement per identificar la nafra, es pot mig justificar.
A més, el fet que la topada hagi tingut lloc amb l’Alemanya d’Angela Merkel segurament també deu haver contribuït a augmentar la tensió. I és que quan el nou foc s’encengué, encara cuejaven els comentaris de la cancellera sobre el dret dels espanyols a fer més dies de vacances que els alemanys...

El tema en qüestió és que tothom prova de defensar allò amb el qual s’identifica de la millor manera possible. I això hauria d’ésser un dret bàsic i ha d’esdevenir obligatòriament quelcom positiu.
La pega és que hi ha aquells que confonen la defensa d’allò que és seu amb l’atac sistemàtic vers tot allò que ve de fora. I ara hi ha campanyes que parlen de replicar a Alemanya mitjançant el contraatac furibund per “venjar-se” de l’assumpte dels cogombres maleïts.

Quan estimes quelcom, mires de protegir-ho i de cuidar-ho, amb delit i dedicació; però en cap cas demostraràs aquest amor dedicant-te a malmetre les coses que li fan ombra. I és que aquesta actitud no et beneficiaria a tu ni als que veurien pertorbada la seva tranquil•litat per aquest motiu.
Per què, doncs, quan parlem de països sempre s’ha de parlar amb termes bèl•lics? Per què sempre s’ha d’apel•lar a un orgull malentès perquè l’afinitat d’alguns exclogui la dels altres?

Generalment, que alguns països es dediquin a carregar-se tot allò que els amenaça amb la comparació per fer bandera de les seves virtuts és simptomàtic de feblesa.
S’ha d’ésser constructiu. Al capdavall, el que compta no són realment els cogombres, ni tan sols els pebrots (per dir una hortalissa qualsevol a l’atzar). El que val la pena de debò és mantenir la dignitat necessària per aguantar una comparança amb uns actes previs que ens hagin tibat el cap per deixar-nos-el ben amunt.