Marcant territori

Fa ben poc, amb el canvi de govern a la Generalitat, s’anuncià l’eliminació de la polèmica limitació a vuitanta quilòmetres per hora de la velocitat màxima dels vehicles a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Tot i que durant els primers dies aparegué la contradicció que l’increment de velocitat es va aplaçar per culpa d’un anticicló que teníem instal·lat sobre els nostres caps.
Si, segons deien, els vuitanta quilòmetres no suposaven una diferència significativa en l’àmbit mediambiental, per què en presència d’un element que impedia la ràpida dispersió dels gasos nocius calia mantenir-los?
La incògnita sobre l’efectivitat real està condemnada a persistir. Ara aquest gest dubitatiu, i abans, amb el Tripartit, tampoc havien aparegut els informes definitius que raonessin sobre la disminució de gasos nocius aplicant la mesura, així com no s’havien arribat a demostrar mai les reduccions d’accidents ni de les congestions de trànsit.

I avui, quan ja teníem mig assimilat aquest canvi desfet, des del govern central espanyol ens fan avinent una nova modificació sobre el que ens deixen córrer quan anem amb cotxe.
Dels cent vint quilòmetres per hora en autopista passem als cent deu. La raó aportada ara és l’estalvi de benzina o gasoil associat.

Ben bé tampoc se sap el grau d’adequació dels deu quilòmetres retallats a les promeses que ens han fet durant el seu anunci. Realment l’estalvi de petroli serà representatiu i compensarà?
I, per altra banda, quin interès té el govern que els ciutadans estalviïn? O és que el mes que ve hi haurà potser talls de llum perquè no gastem tant en electricitat?
No oblidem que una modificació esdevindrà positiva en la mesura que els pros superin les contres. I en aquest cas no està clar que així sigui.
I és que ens venen que per a la mitjana de població el canvi solament representarà uns quants minuts al dia de més al volant. Però fa de mal empassar (i en temps complicats com aquests, encara més) que algú provi de canviar-nos els hàbits amb excuses sense un fonament clar i ben explicat.
A més, en l’enutjosa rutina d’un treballador, uns pocs minuts diaris de més per anar a la feina suposen al cap de l’any un grapat d’hores. I el temps d’un és avui en dia un valor sagrat.

Quan parlem de teories econòmiques, l’aferrissat debat que més transcendeix, fins i tot durant els jorns actuals i a gent no experta, és el que enfronta els keynesians contra els liberals.
Els postulats encetats per l’anglès John Maynard Keynes es podrien resumir dient que aquest assigna al govern un paper cabdal de conductor, executor i regulador dels termes monetaris. Les nacions han d’intervenir activament en l’economia mitjançant la despesa pressupostària de l’Estat; l’anomenada política fiscal (per entendre’ns, segons Keynes, per alleujar aquesta crisi el govern espanyol hauria hagut de destinar recursos a fer carreteres, augmentant la despesa pública i fomentant així l’ocupació; que és el que s’intentà sense èxit amb el Plan Zapatero).
Oposadament, pels liberals l’acció individual ha de prevaldre. Per tant, les estructures de govern han de limitar la seva intervenció al mínim necessari indispensable per garantir la convivència.

Aquestes dues corrents ja es veu a simple vista que no són estrictament econòmiques, sinó que es poden aplicar a altres àmbits, com per exemple el social.
Una nova contradicció que proposen els termes és que una teoria que s’omple la boca de la paraula llibertat està majoritàriament vinculada a polítiques “de dretes”, mentre que una que es basa en l’intervencionisme i una certa coacció de la voluntat individual s’acosta més a les “esquerres”. I això que les etiquetes habituals acostumen a no coincidir precisament amb aquesta realitat...

Ara la història es repeteix amb els 110 km/h. Hi ha un interès ocult sota l’excusa de l’estalvi de barrils de petroli? O potser és que els que ens governen volen marcar territori fent veure que actuen i recordant-nos que encara que estiguin sota mínims tenen poder per canviar-nos les rutines?