Re(e)volució

El món està accelerat, descomandat, en rebel·lió...
Els darrers esdeveniments que s’estan produint, amb epicentre al continent africà i avançant cap al Pròxim Orient, no han fet altra cosa que reforçar aquesta impressió col·lectivament subjectiva.

Els neguits i les crispacions s’encomanen fàcilment; ja n’hauríem d’ésser conscients, a aquestes alçades. I els crits alçats des de Tunísia s’han anat distribuint molts quilòmetres a la rodona: a Algèria, a Egipte, a Líbia, al Marroc, a Bahrain...
En algunes d’aquestes contrades la tensió provocarà la vibració del sistema i potser fins i tot la caiguda de idees molt consolidades (per bé o per mal); en d’altres, el moviment esdevindrà solament un conat, l’alerta que quelcom pot estar començant a canviar.

Tindrà tot plegat repercussió en els llibres d’història? Probablement la resposta només es forjarà a foc mitjançant la tinta del temps. Res pot preveure millor el futur que estirar el fil fins que veiem de ben a prop l’estel acolorit del demà.
De moment, al país dels antics faraons han acabat amb un que volia ser-ne: en Mubarak. I les morts que hi ha hagut en aquesta i d’altres zones no poden ser justificades per un canvi de règim ni per cap afer semblant. O sigui que els balanços finals seran inexorablement eteris i sense gaire sentit.

Per què, doncs, unes actuacions semblants? Segurament perquè la naturalesa humana no descansa, cerca contínuament una millora del seu estat actual.
I sovint ens encallem en el conformisme o en el passotisme; i quan això passa requerim una eina que ens faciliti la sortida d’aquelles sorres movedisses.
Llavors, l’agitació dels demés al nostre voltant té precisament aquest efecte: els planys aliens fan que ens adonem que estem al mig de l’aspre desert i, el que és pitjor, que tenim set.

A part, hi ha l’important component que constitueix la cultura de la queixa.
És fàcilment observable en situacions ben quotidianes que quan algú posa el crit al cel (a la fruitera pel preu de les peres o a l’ambulatori pel temps d’espera) hi ha altes probabilitats que alguna altra persona la secundi per idèntic motiu o per una cosa totalment diferent (aprofitant la inèrcia decibèlica o de l’entonació emfàtica).
Possiblement creu que, si no hi afegeix rauxa de la seva collita, l’individu que s’ha queixat primer s’endurà tota l’atenció i, en correspondència, el millor servei.

Si és que es pot extreure alguna cosa positiva de l’ona expansiva de crispació actual, aquesta podria ésser precisament la visió que un canvi és possible.
En països acostumats malauradament a governs totalitaris que en nom propi, d’una tradició aferrissada o de la religió coarten la llibertat dels ciutadans, s’ha de veure com a positiu l’indici que l’escenari pot accelerar-se des d’una immobilitat que algú podia dubtar si seria perpètua.

L’altre dia, a la televisió apareixia una dona completament oculta sota una burca cridant en nom d’una alliberació anhelada que ella plasmava en l’enderrocament d’un govern determinat. Em semblà una imatge plena de poètica i, potser, de contradicció...

Comencem pel més senzill, que és que entre tot el poble unit reivindiquem els nostres drets. La marea humana ajudarà a alçar-se a tots aquells que ni sabien que eren aigua.
Després, amb el canvi percebut com a virtut tangible i perfectament factible a través d’un exercici meditat i planificat, serem capaços de decidir que és el que volem canviar.
Si la revolució ha de portar alguna cosa, que dugui a una reevolució.

Jean Paul Sartre deia que la llibertat és la capacitat de l’home de triar les seves cadenes.
I si aprenem a trencar-ne algunes, sabrem que les que arrosseguem és estrictament per gràcia d’una tria personal.