Créixer sense victòria

Fa unes setmanes que a França es parla molt d’un modest llibret (modest perquè solament té unes trenta pàgines i es llegeix en un obrir i tancar d’ulls) intitulat Indignez-vous (Indigneu-vos).
Les xifres, tant les de vendes com les que mesuren la repercussió mediàtica i les citacions en els medis de comunicació del seu contingut, confirmen aquest protagonisme.
El seu autor és Stéphane Hessel, un diplomàtic jubilat de noranta-tres anys que és actualment l’únic membre viu de la comissió que redactà la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, el 1948.

L’obra és un manifest contra la pobresa, la corrupció, les desigualtats i el sistema econòmico-social actualment imperant.
La solució a tot plegat és, segons l’autor, que les noves generacions s’aixequin; que s’alcin i ofereixin resistència enfront dels intents amenaçants de retallar les darreres conquestes socials.
La idea central vindria a ésser que els més joves agafessin el relleu als adults que un dia feren la Revolució (allò de l’esperit del Maig del 68), perquè l’estat d’alerta no decaigui del tot.

És curiós com aquests dies està coincidint que es parla del llibre d’en Hessel amb totes les revoltes de l’Àfrica i l’Orient Mitjà.
Com si els ciutadans d’aquests països haguessin pres nota de les indicacions del francès, la revolta ha passat de la teoria a la pràctica. De l’espai en un paper dòcil que admet amb resignació qualsevol moviment, cap a la sobtada aridesa d’una realitat on arrelar suposa a vegades passar pel sedàs de l’esforç, de les dificultats i d’aquell gris que no és ben bé blanc ni negre.

Cert és que una de les coses més denunciables de la societat que dia a dia anem construint és el passotisme que es desprèn de la majoria d’agents.
Ens estan bombardejant amb multitud de canvis (aquest ens tan impersonal parla de dubtes i d’oïdes sordes), però la resposta majoritària és el silenci o bé una indignació callada, producte a mitges de la por o d’un desencís que ens fa admetre que de ben poc serviria aixecar la veu.

Els detractors d’una posició d’enfrontament amb el sistema establert es recolzen en l’argument que la indignació, el rebuig o la resistència no tenen res a fer davant del monstre de múltiples caps que són els problemes econòmics, socials i de lideratge que estem patint actualment.
Potser és cert. Però el que ens ha de permetre créixer no és la victòria. En aquest estadi tan poc desenvolupat en el qual ens trobem, aquesta esdevé una autèntica utopia; i, a més, si hi hagués camí per arribar-hi, aquest hauria de passar segurament per un enfrontament massa sever, fet que tampoc ens interessa.
El que ens ha d’importar és el fet d’actuar, simplement. Si veuen (de nou aquest impersonalisme de no saber qui és l’enemic) que ens prenem seriosament el paper de ciutadans, abandonant aquella cuirassa de l’estat col·lectiu que ens fa proclamar: ja ho farà algú altre, podem reenergitzar la situació.

Si els que s’autoproclamen capaços d’arreglar el món no ho fan, com a mínim que no tinguin l’excusa de dir-nos que era perquè ningú els ho havia demanat…