4 de febr. 2011

Sinèrgic

La Xina ha decidit censurar la paraula Egipte (concretament Egypt, en anglès) en la coneguda plataforma d’intercanvi social Twitter.
El motiu? que no s’encomanin les revoltes que en els últims dies han posat tensió primer a Tunísia i després a Egipte.

A la zona africana, com és comprensible, les noves també han caigut com un gerro d’aigua freda.
Normalment, el nerviosisme ja és rutina en aquests països. I ara la situació s’ha tornat més punyent amb els darrers episodis.
Fins al punt que contrades tan allunyades del continent negre com és la Xina han volgut prevenir que noves influències pertorbadores entressin a les seves fronteres i els originessin mals de cap.
No fos cas que els problemes d’ultramar fessin pensar els nostres veïns en tot el que els succeeix i els donin ales per reclamar tot el que els manca...

Que solament s’encomanin els efectes negatius o violents és quelcom que per força ha de cridar l’atenció. Amb una facilitat inusual, quan té lloc un esdeveniment que surt de l’habitual tothom n’acostuma a prendre nota. Especialment si té a veure amb la crispació, la negativitat, la queixa o amb l’augment d’entropia (la magnitud que mesura la tendència al caos).
En canvi, no passa el mateix (o, com a mínim, costa més) quan es tracta d’impregnar-se de fets positius. I ja no parlo d’actes sublims, d’actes heroics (en aquest cas es podria entendre la no-repetició per la seva dificultat intrínseca); sinó simplement d’intentar imitar allò que creiem que és el que hauríem de fer.

En la cultura empresarial és pa de cada dia, i cada jorn més, la noció del mot sinergia. És a dir, unir-se dos o més departaments o companyies per aprofitar quelcom o aconseguir un benefici comú.
Doncs més o menys això (un efecte semblant, tot i que de conseqüències ben diferents) és el que sembla tenir lloc pel que fa a l’exaltació de les masses.
Una petita espurna sobre un matoll i acaba esdevenint l’incendi que calcinarà tot el bosc. O encara més: simplement el fum d’un foc veí pot atiar la destrucció d’una latitud determinada.

Sort que, amb els mecanismes que ens ensenya aquest fenomen, podem ésser capaços d’ensinistrar la situació i de reconvertir-la.
Només canviant el signe de l’equació que dirigeix la transformació de la ràbia d’un poble en la còlera del veí, hauríem de poder resoldre la incògnita de com fer que la joia s’escampi, o que la bondat sigui contagiosa…

Els estats col·lectius són una eina molt poderosa. A través d’ells, podem redirigir l’atenció de la gent i fins i tot l’actitud de les persones. Però no necessàriament en negatiu!
Com en un circ en què la lona aïlla de l’enrenou del carrer i ens podem concentrar en el número que ens proporcionarà un benestar a l’uníson amb la resta d’espectadors, la teràpia grupal pot esdevenir un bon remei.

Per tant, ara que hi som a temps i ens queden Decennals a gaudir o bé altres excuses encara per trobar, barregem-nos amb la comunitat i fem que el somriure es propagui com munició de l’arma de destrucció més massiva.
Pot ésser la nostra veritable revolució.