18 de febr. 2011

Suez

Les turbulències polítiques i socials que s’estan donant a Egipte ja tenen una repercussió directa, ben palpable, en el preu d’algunes matèries primeres.
I és que el canal de Suez és un pas estratègic per a tot el transport marítim (s’estima que el 7,5% de tot el comerç mundial hi passa). Aquest percentatge es fa encara més patent en el cas del gas natural liquat.
La diferència que el moviment ha ocasionat? Doncs que el preu del gas natural liquat amb entrega a Àsia ha augmentat un 7,6% des que els contraris al règim de Hosni Mubarak han començat a dir-hi la seva.

Fa paüra el pensament de què pot passar amb una possible inestabilitat perllongada a la zona. Una oclusió de llarg abast del pas actual esdevindria quasi bé un embargament disfressat de les existències de gas natural, amb el corresponent increment exponencial del seu preu; conseqüència inevitable de l’algunes vegades funesta relació oferta-demanda.

És una vertadera llàstima que el continent africà agafi, sempre que ho fa, protagonisme per motius dubtosos. Dictadures, revoltes, guerrilles, nens soldat o fam són el pa de cada dia en les informacions que apareixen sobre aquest tros de món. Mai res positiu.
I el comú denominador d’aquests opacs episodis violents són els interessos relacionats amb les matèries primes: diamants, petroli o minerals rars, tant se val. El rerefons són els interessos econòmics (gran novetat!).

Fins ara hem conegut episodis que ens són ben quotidians sobre guerres preventives i altres invents per tenir perfectament controlats els interessos estratègics.
L’Irak, per exemple, s’havia de collar bé en el seu moment pel petroli que significava. I la cosa segurament devia acabar bé. Com a mínim per la voluntat i la butxaca de segons qui.
Però arribarà un dia que les mesures preventives no seran suficients. I aquesta situació d’ara és una possibilitat més que raonable per creure això, ja que s’estan donant massa coincidències, massa països cridant alhora, com per creure que es faran endarrere o els seus ciutadans es deixaran prendre res més.

Si per alguna cosa poden servir aquests encariments que s’entreveuen a l’horitzó del gas i probablement del petroli (qui no es conforma és perquè no vol...) és per abandonar a marxes forçades l’actual model energètic i començar a bastir la revolució que, des de fa tants anys, s’insinua que ha d’arribar.
És el moment de canviar els hàbits, de fugir dels modestos intents que s’han fet fins ara (més per cobrir l’expedient que per altra cosa) i d’eradicar una dependència amb data de caducitat marcada amb foc, ara que la pressa empeny però la necessitat encara no esprem fins a escanyar.

És cert que en algunes societats del planeta estem aconseguint disminuir la ràtio de consum energètic per persona en moltes de les activitats quotidianes, ja sigui per protocols de Kyoto, responsabilitats socials corporatives o simple i pura honestedat. Però cal tenir en compte que el món desenvolupat (el que contamina) s’està expandint amb el despertar de noves potències com la Xina o l’Índia. Una cosa anirà per l’altre.

No podem esperar desgràcies per realitzar un canvi que fins ara ha demostrat una extrema timidesa. Però si la naturalesa humana demanda pressió per posar-se a fer quelcom, que com a mínim sapiguem aprofitar les oportunitats que se’ns posen a tret.