30 d’abr. 2010

Instants

Els instants són per trencar-los, per sobrepassar-los.
Alguns seran completament plans i, per tant, el seu trànsit a través serà amic de la planificació i molt rarament comportarà que ens enduguem sorpreses de darrera hora. D’altres, en canvi, estaran fets d’un canvi de rasant que ens nomenarà “aventurers” des del mateix moment que decidim optar a endinsar-nos-hi.

Un instant divideix, al seu torn, dos altres moments. Abans d’una acció trobem el moment d’abans, mentre que en acabar-lo sobrevindrà el moment de després.
Sembla una obvietat (i, efectivament, ho deu ser). Però quantes coses no diferencien el segon anterior a alguna cosa del moment posterior…

El període d’abans està replet de dubtes, d’imaginació, d’esperança, de càlculs i equacions, d’idees, de projectes, de plànols i esborranys, d’agafar carrereta, de sembra, de càmeres lentes, d’aprendre, d’ombres, d’assajos, de somnis i nits sense son, de comptar-hi i de repensar-s’ho...
Mentre que el període de després conviu amb l’obra, amb la finalització, amb l’èxit o el fracàs i tots els matisos que puguin graduar-s’hi entremig, amb l’estudi de no-conformitats, amb l’excusa, amb la crua/dolça realitat, amb els punts sobre les is, amb la reparació, amb la tardor del concepte, amb la creu dins de la casella i la cerca del pròxim objectiu, amb l’excitació de qui ha participat… amb el període anterior al següent intent…

Una mesura molt pràctica és jugar amb el concepte subjectiu del temps per acomodar-lo a les nostres necessitats.
El tot de la vida té un inici i un final, però també tenen principi i conclusió les múltiples subdivisions que puguin repartir-s’hi per entremig. Per què no marcar amb una línia de sortida el punt que volem que suposi un avenç cap a quelcom nou o bé inventar-se una bandera de quadres quan ja estiguem farts d’alguna realitat?

Per naturalesa som somiadors, amb els nostres projectes més o menys confessables i les nostres il·lusions. I una de les conseqüències d’aquesta manera d’ésser és que ens trobem molt sovint fent càbales, imaginant-nos què deuria passar si es complissin els plans més aferrats a la nostra integritat.
Però mai provem de fer conjectures sobre el que deuria ocórrer just en els moments anteriors i posteriors a aquest gran èxit anhelat o a una greu desgràcia. I això que podria ser-nos molt productiu…!

L’Abans d’un fet transcendental és on es recol·lecta el bagatge de tota una vida; on es fan presents les coses vertaderament importants, les persones que veritablement ens importen i que alguna vegada ens han donat un cop de mà, i el profit de l’experiència.
En el Després s’hi afiguren les lliçons apreses, el tast del producte cuinat pel treball, una consciència forjada a base d’actes i tota l’evolució personal.

L’Abans suposa la lliçó dels records i les persones que han marcat en el nostre cor un profund solc per on ragen les emocions; donant-nos ànims per a la lluita…
El Després segella el particular homenatge a les experiències que hem emmarcat com a fotografies d’aquest viatge…
Ambdós conceptes són prou significatius com per ser àmpliament considerats. De fet, tant és el seu protagonisme que es mengen contínuament un Ara de pas, devorat per l’afany d’atorgar tangibilitat a les nostres vivències.

2 comentaris:

JJMiracle ha dit...

El present és ben poca cosa!

Josep-Francesc Solé Piñol ha dit...

I tant! El present passa desapercebut entre els anhels del demà i els records d'allò viscut, fugaç i eteri!