Quan semblava que ho teníem tot controlat, apareix l’anormalitat que trasbalsa qualsevol previsió.
Nosaltres, tota la nostra tecnologia i l’aval de la ciència que ens és coneguda... Un grapat d’apunts que es queden en això, en teoria, quan és el torn que l’excepcionalitat emeti el cop.
I és que tot i la supèrbia que puguem desprendre, encara hi ha moltes coses que queden fora de l’abast del nostre domini.
Aquests dies mateix, l’erupció d’un volcà ubicat davall una glacera islandesa ha descol·locat el vell continent i, de retruc, el món sencer. Llàstima que el seu impronunciable nom (Eyjafjallajökull) no sigui gaire propens a fer-ne mofa.
Avui donem com a norma habitual fets que fa, no ja uns segles, sinó només uns decennis enrere, eren assumits com a prodigis, com a reptes excelsos, quasi bé miraculosos, a l’abast només de la imaginació dels Jules Vernes de torn.
Reunions de treball d’anada i tornada a milers de quilòmetres; l’hora del te a Londres, les compres a Milà i la “farra” a Amsterdam; xarxes virtuals per fer amics, xarxes aèries per anar-los a conèixer i xarxes de comunicacions per malparlar-ne després; viatges per a conquerir fins l’últim racó de món...
Realment no són coses normals... si no fos perquè la normalitat que hem adoptat així ho fa semblar!
Fins que de sobte una fumera volcànica posa frontera als territoris connexos i el guió s’esquinça completament.
Aquesta serà (creuem els dits) una situació puntual que no tindrà més transcendència que les molèsties a qui haurà tocat. Però amb la imaginació podem fer ciència-ficció i fabular sobre la situació que esdevindria si l’estat d’excepció s’allargués.
Per començar, inevitables problemes de logística, tant a nivell de passatgers com de mercaderies i provisions. Cadascú aïllat a la seva porció de continent o confinat per la relativa lentitud dels medis de transport sense ales.
Però, a la llarga, segurament hi hauria (per força) una redistribució de factors econòmics que tornaria tot el que avui està barrejat i sacsejat al seu estat natural.
No malparlaré d’aquesta globalització que actualment gairebé tot el món sencer palpa directament. I no ho faré perquè en un sistema de lliure mercat com el que afortunadament tenim tots som partícips, per bé o per mal, del que consumim o deixem de consumir (la teòrica lliure competència fa que la no-compra sigui el sistema que pot abolir el producte/servei/marca que no ens satisfà).
Ara bé, potser sí que ens hem complicat tots plegats una mica la vida i la lògica il·lògica de l’economia (ja em perdonaran els economistes) ens ha dut per uns viaranys si més no especials.
Que la distància no sigui un inconvenient és positiu. Però algunes coses que passen “gràcies” a això (com que tinguem béns produïts a la Xina que una distribuïdora danesa emmagatzema a Algèria per vendre’ls finalment al Japó) són, si més no, surrealistes.
Per això, com en el cas del nostre amic Eyjafjallajökull que ens ha prohibit enlairar durant uns jorns, si de tant en tant ens veiéssim obligats a prescindir d’algunes coses rutinàries (amb poc temps ja n’hi hauria prou, eh...), el replantejament podria ser-nos profitós.
Si es trenqués la cadena d’interessos que han provocat algunes peculiars ramificacions i féssim un “reset”, potser fets que actualment estan passant es retrobarien amb la lògica.
I tocant de peus a terra apreciaríem més el valor que té poder volar...
Nosaltres, tota la nostra tecnologia i l’aval de la ciència que ens és coneguda... Un grapat d’apunts que es queden en això, en teoria, quan és el torn que l’excepcionalitat emeti el cop.
I és que tot i la supèrbia que puguem desprendre, encara hi ha moltes coses que queden fora de l’abast del nostre domini.
Aquests dies mateix, l’erupció d’un volcà ubicat davall una glacera islandesa ha descol·locat el vell continent i, de retruc, el món sencer. Llàstima que el seu impronunciable nom (Eyjafjallajökull) no sigui gaire propens a fer-ne mofa.
Avui donem com a norma habitual fets que fa, no ja uns segles, sinó només uns decennis enrere, eren assumits com a prodigis, com a reptes excelsos, quasi bé miraculosos, a l’abast només de la imaginació dels Jules Vernes de torn.
Reunions de treball d’anada i tornada a milers de quilòmetres; l’hora del te a Londres, les compres a Milà i la “farra” a Amsterdam; xarxes virtuals per fer amics, xarxes aèries per anar-los a conèixer i xarxes de comunicacions per malparlar-ne després; viatges per a conquerir fins l’últim racó de món...
Realment no són coses normals... si no fos perquè la normalitat que hem adoptat així ho fa semblar!
Fins que de sobte una fumera volcànica posa frontera als territoris connexos i el guió s’esquinça completament.
Aquesta serà (creuem els dits) una situació puntual que no tindrà més transcendència que les molèsties a qui haurà tocat. Però amb la imaginació podem fer ciència-ficció i fabular sobre la situació que esdevindria si l’estat d’excepció s’allargués.
Per començar, inevitables problemes de logística, tant a nivell de passatgers com de mercaderies i provisions. Cadascú aïllat a la seva porció de continent o confinat per la relativa lentitud dels medis de transport sense ales.
Però, a la llarga, segurament hi hauria (per força) una redistribució de factors econòmics que tornaria tot el que avui està barrejat i sacsejat al seu estat natural.
No malparlaré d’aquesta globalització que actualment gairebé tot el món sencer palpa directament. I no ho faré perquè en un sistema de lliure mercat com el que afortunadament tenim tots som partícips, per bé o per mal, del que consumim o deixem de consumir (la teòrica lliure competència fa que la no-compra sigui el sistema que pot abolir el producte/servei/marca que no ens satisfà).
Ara bé, potser sí que ens hem complicat tots plegats una mica la vida i la lògica il·lògica de l’economia (ja em perdonaran els economistes) ens ha dut per uns viaranys si més no especials.
Que la distància no sigui un inconvenient és positiu. Però algunes coses que passen “gràcies” a això (com que tinguem béns produïts a la Xina que una distribuïdora danesa emmagatzema a Algèria per vendre’ls finalment al Japó) són, si més no, surrealistes.
Per això, com en el cas del nostre amic Eyjafjallajökull que ens ha prohibit enlairar durant uns jorns, si de tant en tant ens veiéssim obligats a prescindir d’algunes coses rutinàries (amb poc temps ja n’hi hauria prou, eh...), el replantejament podria ser-nos profitós.
Si es trenqués la cadena d’interessos que han provocat algunes peculiars ramificacions i féssim un “reset”, potser fets que actualment estan passant es retrobarien amb la lògica.
I tocant de peus a terra apreciaríem més el valor que té poder volar...
1 comentari:
Sí, és clar, l'era de la globalització té aquests riscos… I potser no era tan necessari externalitzar certes coses. Un volcà sol no farà replantejar-ho, però uns quants…
Publica un comentari a l'entrada