La setmana passada, les autoritats senegaleses van inaugurar a la seva capital, Dakar, un monument que els ha costat ferotges crítiques.
La figura en qüestió, de 52 metres d’alçada, mostra l’estampa d’un home, una dona i un nen mirant cap al mar, cap a l’horitzó que dibuixa l’Atlàntic.
La seva intenció, diuen, és commemorar el cinquantè aniversari de la independència del país, el “renaixement africà”.
Però els contraris al president Abdoulaye Wade que són cristians li han retret unes manifestacions que aquest ha fet comparant el monument amb Jesucrist, mentre que als contraris musulmans (majoria al país) se’ls ha posat malament el que ells consideren una indecència i una forma d’idolatria.
A més, el senyor Wade ha caldejat encara més els ànims proposant que, ja que la brillant idea d’alçar la figura ha estat seva, seria una bona pensada que ell personalment gestionés el 35% dels guanys generats pel que es preveu que sigui la nova icona turística de Dakar.
Però el vertader debat no està aquí. Com a mínim per la resta del món fora de Senegal, el que ha crispat més els nervis és l’anunci del que ha costat finalment l’estàtua de bronze: ni més ni menys que gairebé 20 milions de dòlars.
Que un país que té un producte interior brut (PIB) per a l’any 2009 d’uns 20.000 milions de dòlars (i un rati d’atur del 48%, i un 54% de la població sota del límit de pobresa… i les dades descoratjadores podrien seguir) es gasti aquesta quantitat en un “luxe”, no pot deixar indiferent a ningú.
Això m’ha conduït a l’etern debat sobre com els països “desenvolupats” han d’actuar a l’hora d’oferir ajuda als països de l’anomenat “tercer món”.
Existeixen moltes organitzacions no governamentals (i algunes governamentals) fent un treball envejable en zones desafavorides. Però aquesta tasca es veu compromesa en molts casos pel mal cap d’uns governants corruptes, a anys de distància del sentit de democràcia i que no pensen amb qui representen, sinó tan sols en què representen.
Sovint s’acostuma a dir que no s’ha de donar peix als que no tenen recursos, sinó una xarxa i instruir-los en els mètodes de pesca.
Llavors, qui millor que els governs de cada regió per fer l’aprovisionament correcte de l’ajuda (ni que sigui únicament la logística)? Ells haurien d’ésser els màxims coneixedors d’on hi ha els punts crítics i de les vies per fer-hi arribar la solidaritat a través d’inputs materials perennes, però també d’eines estratègiques que quedin per sempre, com per exemple la formació.
Si aquests governs no hi posen de la seva part (sense una voluntat real ni un pla estratègic per al seu país que adreci el tronc d’un creixement responsable cap a la dignitat), el missatge es perdrà juntament amb el missatger.
Ens trobarem contínuament perdent el temps tot mirant de trencar l’olla d’un avenir millor amb els ulls tapats i un pal massa curt, sobre terrenys erms condemnats a continuar així.
Per tant, quin és el paper d’aquestes ONGs que aporten entusiasme, energia i un projecte ben meditat a la il·lusió de fer un món millor?
Doncs, personalment, crec que avui en dia el que fan són tres coses:
En primer lloc, cobrir aquelles necessitats que n’haurien d’haver adoptat el compromís els potents organismes internacionals que lluiten per l’equiparació (però es veu que allà on no hi ha petroli no interessa buscar sota l’estora).
En segon lloc, solucionar problemes concrets de zones concretes durant uns períodes determinats (allà on es perllonga la supervisió del projecte in situ).
I, en tercer lloc, per cru que soni, atorgar als que hi col·laborem un bonus de “bona consciència” (“sóc tan bona persona, que només donant això al mes ajudo a arreglar el món…”).
I ja és molt! Però per ampliar l’experiència més enllà d’accions puntuals cal reformular el projecte, cercant la implicació dels agents que realment tinguin la potestat de marcar uns rotunds i necessaris 360 graus a la roda del canvi.
Si no ho aconseguim, el treball de tantes i tantes persones de bona fe ens permetrà continuar creient en la Humanitat. Però amb això no n’hi ha prou per canviar-la...
La figura en qüestió, de 52 metres d’alçada, mostra l’estampa d’un home, una dona i un nen mirant cap al mar, cap a l’horitzó que dibuixa l’Atlàntic.
La seva intenció, diuen, és commemorar el cinquantè aniversari de la independència del país, el “renaixement africà”.
Però els contraris al president Abdoulaye Wade que són cristians li han retret unes manifestacions que aquest ha fet comparant el monument amb Jesucrist, mentre que als contraris musulmans (majoria al país) se’ls ha posat malament el que ells consideren una indecència i una forma d’idolatria.
A més, el senyor Wade ha caldejat encara més els ànims proposant que, ja que la brillant idea d’alçar la figura ha estat seva, seria una bona pensada que ell personalment gestionés el 35% dels guanys generats pel que es preveu que sigui la nova icona turística de Dakar.
Però el vertader debat no està aquí. Com a mínim per la resta del món fora de Senegal, el que ha crispat més els nervis és l’anunci del que ha costat finalment l’estàtua de bronze: ni més ni menys que gairebé 20 milions de dòlars.
Que un país que té un producte interior brut (PIB) per a l’any 2009 d’uns 20.000 milions de dòlars (i un rati d’atur del 48%, i un 54% de la població sota del límit de pobresa… i les dades descoratjadores podrien seguir) es gasti aquesta quantitat en un “luxe”, no pot deixar indiferent a ningú.
Això m’ha conduït a l’etern debat sobre com els països “desenvolupats” han d’actuar a l’hora d’oferir ajuda als països de l’anomenat “tercer món”.
Existeixen moltes organitzacions no governamentals (i algunes governamentals) fent un treball envejable en zones desafavorides. Però aquesta tasca es veu compromesa en molts casos pel mal cap d’uns governants corruptes, a anys de distància del sentit de democràcia i que no pensen amb qui representen, sinó tan sols en què representen.
Sovint s’acostuma a dir que no s’ha de donar peix als que no tenen recursos, sinó una xarxa i instruir-los en els mètodes de pesca.
Llavors, qui millor que els governs de cada regió per fer l’aprovisionament correcte de l’ajuda (ni que sigui únicament la logística)? Ells haurien d’ésser els màxims coneixedors d’on hi ha els punts crítics i de les vies per fer-hi arribar la solidaritat a través d’inputs materials perennes, però també d’eines estratègiques que quedin per sempre, com per exemple la formació.
Si aquests governs no hi posen de la seva part (sense una voluntat real ni un pla estratègic per al seu país que adreci el tronc d’un creixement responsable cap a la dignitat), el missatge es perdrà juntament amb el missatger.
Ens trobarem contínuament perdent el temps tot mirant de trencar l’olla d’un avenir millor amb els ulls tapats i un pal massa curt, sobre terrenys erms condemnats a continuar així.
Per tant, quin és el paper d’aquestes ONGs que aporten entusiasme, energia i un projecte ben meditat a la il·lusió de fer un món millor?
Doncs, personalment, crec que avui en dia el que fan són tres coses:
En primer lloc, cobrir aquelles necessitats que n’haurien d’haver adoptat el compromís els potents organismes internacionals que lluiten per l’equiparació (però es veu que allà on no hi ha petroli no interessa buscar sota l’estora).
En segon lloc, solucionar problemes concrets de zones concretes durant uns períodes determinats (allà on es perllonga la supervisió del projecte in situ).
I, en tercer lloc, per cru que soni, atorgar als que hi col·laborem un bonus de “bona consciència” (“sóc tan bona persona, que només donant això al mes ajudo a arreglar el món…”).
I ja és molt! Però per ampliar l’experiència més enllà d’accions puntuals cal reformular el projecte, cercant la implicació dels agents que realment tinguin la potestat de marcar uns rotunds i necessaris 360 graus a la roda del canvi.
Si no ho aconseguim, el treball de tantes i tantes persones de bona fe ens permetrà continuar creient en la Humanitat. Però amb això no n’hi ha prou per canviar-la...
2 comentaris:
Exacte, són els governs els primers que haurien d'intervenir a millorar el país… però sembla que són els últims a voler fer-ho (al cap i a la fi, si els governants ja viuen bé, la resta els és igual).
Els governs només es posen el nom de la solidaritat a la boca quan es tracta de donar lliçons... Ai! aquesta doble moral, que n'és de traïdora...!
Publica un comentari a l'entrada