Oracions laiques

El tema de l’oració laica que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va oferir el primer dijous de febrer a la concurrència present a l’Esmorzar Nacional d’Oració dels Estats Units, m’ha fet encetar una reflexió.
Aquest pensament es basa tant en la teòrica disparitat entre els mots laica i oració, com en tots els enfrontaments passats i actuals per qüestions religioses o en la suposada dependència que tenim dels afers de creença.

Ja és coneguda la coherència del discurs del president espanyol, només superada per la de les seves promeses i la dels seus actes. Però tot i que no sigui novetat i faci ja uns quants dies que tot això està a bastament comentat, no m’he pogut resistir a posar-hi cullerada. No tant per l’interès polític, sinó pel suc que es pot extreure d’algunes de les nocions que apareixien a la informació.

En uns temps que la religió és especialment vista com a base per a l’enfrontament o com a cau d’on sorgeixen els extremismes despietats, s’hauria de parlar molt més sobre què esperen trobar-hi els creients i què té per oferir com a contribució social als que no hi creuen (però no per això han d’anar-hi necessàriament en contra).
Avui el debat és continu, però únicament per a retratar les confrontacions: els minarets suïssos, el tema del vel aixecant polseguera a mitja Europa, els símbols a les escoles, les reivindicacions basades en llibres sagrats d’Al-Qaida que només fan que embolicar més la troca, les hamburgueses halal a França, la integració a casa nostra...

A vegades semblem oblidar que darrere de cadascuna d’aquestes religions (darrere de cadascuna de totes elles) hi ha persones, gent que l’ha triat com a opció per una o diverses raons.
I més enllà de voler comprendre alts coneixements teològics o mirar d’interpretar els respectius llibres sagrats, el que s’hauria de fer és estendre el diàleg cap a tots aquests integrants, d’una manera més o menys individualitzada.
Així ens assegurarem de tenir una visió més actualitzada i, sobretot, personal de les preocupacions, ideals i somnis que les seves ments sostenen. Principalment, una visió menys estereotipada.

Abans de jutjar el veí per la fe que professi, més val acostar-s’hi per mirar de conèixer-lo. I, a partir d’aquí, ja prendrem les consideracions que creguem oportunes.
El que mai es pot fer és caure en l’error de satanitzar un col·lectiu perquè una part d’aquest no té un comportament acceptable o integrador. O el que és pitjor: com que la voluntat és la de tenir una societat completament laica (i blanca, innòcua, incolora i absolutament insípida), acabar caient en l’extrem dràstic d’un agnosticisme excloent.

La fe és quelcom molt personal i, conseqüentment, ningú deu participar d’una religió exactament igual, sinó que aquesta s’ha de subdividir en tantes expressions com gent la concebi; per tal que respongui les preguntes que els turmenten, espanti els fantasmes intransferibles, il·lumini els instants de mancança o guiï les seves relacions amb els altres.

La religió és un llibre obert que dóna apunts a qui ho necessita. Pots agafar notes d’una religió, de dues, fer un tastet de totes elles o, senzillament, prescindir-ne. I pots emprar això com a dogma, apunt filosòfic o per bastir un argument de l’ètica personal.
Però sempre com una opció individual, amb llibertat i fugint dels extremismes que pretenen sacsejar el bon nom de la majoria de corrents de fe.

Tots acabem o acabarem resant en algun moment o altre; només canviarà a qui ens dirigim. A Jahvé, Al·là, Buda, a algun sant o a la nostra pròpia fortalesa interior, tant se val.
I per molt que aquestes converses íntimes ens puguin reconfortar o proporcionar-nos arguments per continuar la lluita, no ens regalaran una solució directa. Aquesta, per força, haurà de venir de l’acció personal o del canvi d’actitud o de l’ajuda d’algú completament terrenal.

Quan una oració esdevindrà laica?
Segurament quan qui la deixi anar amb la mirada posada al cel no tingui l’esperança d’una resposta (d’una solució), i sigui conscient que el prec està destinat a perdre’s inexorablement en el no-res.
D’aquí la maldat de l’adjectiu laica després del substantiu oració.

I en aquests temps que el desconsol comença a ésser malauradament usual, només faltava que en Zapatero vingués a fer-nos patent que aquest aparent contrasentit està més viu que mai.