19 de febr. 2010

Quaresma

El carnaval és l’època de l’any que autoritza el desenfrenament, la xerinola despreocupada, el llibertinatge autoritzat…
Fins i tot (encara) més que el que l’anormal normalitat d’aquests temps que corren, sovint permissius fins a la ceguera, ja consenteix de per sí.
Abans de la quaresma, abans de la reflexió i de la penitència, un espai per esbravar-se i entrar en el paper amb l’assossegament que l’ocasió requereix.

Però aquest any han aparegut noves problemàtiques que s’uneixen a les habituals dels menesters carnavalescos. Maldecaps i garbuixos mentals diversos que salpebraran el raciocini.

L’indecís empresari no devia saber de què disfressar-se, aquest 2010…
Fa uns mesos va haver de posar-se l’uniforme de fidel company per calmar les reticències dels seus treballadors, desconfiats davant la situació que amenaçava els seus llocs de treball.
I després d’això, al cap d’un temps, es veié obligat a vestir-se la pell de llop per confirmar les pessimistes expectatives dels seus assalariats i donar-los el passatge per a l’horrible purgatori de l’atur.
En alguns casos amb tota la pena del seu cor, i en altres aprofitant l’avinentesa conjuntural per deixar a córrer sense recança el negoci, ara que els indicadors no el culparien de la pèrdua, sinó que ho considerarien quelcom normal.

I l’estudiant? de què es va disfressar l’estudiant?
Aquest és un gremi especialitzat en transfigurar-se: de buscabregues quan la colla i/o les hormones ho demanden, d’aplicats quan els pares els pregunten per com van els estudis o d’individus super-simpàtics-i-adorables-quasi-divins quan se’ls creua la personeta que els fa saltar els ploms.
Però, i ara què?
Veient com està el món laboral i el futur de catifa esquinçada que se’ls està estenent sota els peus, ja fa temps que van emprovant-se diferents vestits sense trobar-ne cap d’idoni del tot.
Al final, molts han optat per la nuesa pura i dura: ni estudien ni treballen, i encara que continuïn optant per la tan alabada formació, pot ser que es topin amb la motivació d’unes lliçons finals que parlen de fulls en blanc i mai d’un projecte sòlid.

Finalment, qui serà capaç de resoldre el dubte sobre què es devien posar els polítics i altres experts econòmics per rendir tribut al rei Carnestoltes?
L’última moda probablement fou transvestir-se de gurus. Amb això en són avesats experts, i ja se sap que qui té la poltrona no és amant dels canvis.
Ells sempre estan dient com fer les coses als demés, constantment regalant les instruccions per consumar aquelles accions que ells mai han realitzat. I la culpa sempre serà dels altres…
O potser es vestiran de prestidigitadors marejats, sempre confonent l’anar i el venir, el passat i el present, el ja ho vaig dir pel voldria haver dit… Constantment amb jocs de mans que se’ls van de les mans, constatant que la diferència entre truc i trampa és la subtilesa amb què aquesta es realitzi…

Deu ser per tot això que aquest any m’ha fet menys gràcia que mai el carnaval.
Les disfresses han perdut l’encant. Ara la vertadera revolució seria un període en què ningú volgués fingir el que no és i la gent estigués disposada a mostrar-se d’una manera afí al que dictés el seu senderi. Oberta i amb naturalitat.
Prou trasbalsos tenim de la vida corrent, del dia a dia, com per desitjar que se’ns descol•loqui encara més un tros concret de temps amb confusions senyalades al calendari.
Sols queda l’esperança que, en girar més la desviació, retornem a la trajectòria…

I és que durant aquesta quaresma tenim molta cosa a meditar. Penitència, però, que ningú ens en demani més.

3 comentaris:

JJMiracle ha dit...

Uf… Sí, de penitència ja en farem prou! Qui s'ha disfressat amb més ganes han estat els politics "que manen", intentant fer-nos creure que ja es veu la llum al final del túnel o, fins i tot, que estem ben bé al final del túnel. No sóc amant de carnavals, però enguany, com tu, encara menys.

Josep-Francesc Solé Piñol ha dit...

La desídia, aquest "deixar fer" com si la cosa no anés amb nosaltres o no ens afectés, és una manera d'escapar-nos de la realitat. I, lamentablement, aquesta és una "disfressa" que semblem dur massa sovint...
Com si avancessim amb una màscara que ens impedeix la visió més enllà del parell de metres immediats.

Josep-Francesc Solé Piñol ha dit...

La desídia, aquest "deixar fer" com si la cosa no anés amb nosaltres o no ens afectés, és una manera d'escapar-nos de la realitat. I, lamentablement, aquesta és una "disfressa" que semblem dur massa sovint...
Com si avancessim amb una màscara que ens impedeix la visió més enllà del parell de metres immediats.