Llengües en coma (o en punt i coma)

L’altre dia, l’apartat de curiositats dels diaris parlava breument de la mort de la senyora Boa Sr.
En els medis de comunicació, coses de vital importància en mode singular com pot ésser la mort apareixen en un requadret minúscul, difuminades per la distància del paper i per l’objectivitat.

Però bé, si es parlava precisament de la mort de la senyora Boa Sr i no de les desaparicions de molta altra gent anònima que de ben segur devien morir aquell dia era perquè aquesta dona era l’últim parlant de l’idioma Bo.
Aquest, una de les llengües més antigues que existien (es creu que podia tenir uns 65.000 anys d’història), s’emprava a les illes Andaman, a 700 milles de la part continental est de l’Índia, al Golf de Bengala.

Justament aquesta zona geogràfica és un privilegiat observatori per filòlegs d’arreu del món, ja que els seus habitants s’havien mantingut fins fa relativament pocs anys al marge de les influències externes, i la seva riquesa dialectal era altament valorada.
Això no obstant, des de fa 150 anys el poder forani ha augmentat, amb gent vinguda de “terra ferma”, i aquest “avenç” els ha proporcionat malalties, vicis com l’alcohol (el seu elevat consum ha esdevingut un greu problema a la zona) i la successiva desaparició d’alguns dels seus idiomes.
Sense anar més lluny, la senyora Boa Sr portava trenta o quaranta anys, des de la mort dels seus pares, sense poder comunicar-se en la seva llengua nativa per falta d’interlocutor, i s’havia vist obligada a aprendre una variant de l’hindi per relacionar-se.

Tot això, el que queda, no té res a veure amb temps pretèrits, quan el grup dels Gran Andamanesos, una de les quatre tribus indígenes d’Andaman i de la qual formava part na Boa Sr, comptava amb més de 5.000 integrants (ara en queden 52) i deu llenguatges diferents; entre ells el Bo, avui ja desaparegut.
És digne de destacar en els jorns que corren, a més, que una altra d’aquestes tribus, els Sentinelesos, han defugit fins avui qualsevol intervenció de l’exterior (van ser notícia per les fotos que un helicòpter de rescat els va fer, després del tsunami del desembre de l’any 2004, mentre aquests li llançaven fletxes per foragitar-lo).

Contínuament observem impassibles com s’obren i es tanquen (la majoria de vegades per interès) debats sobre l’estat de la llengua i, en general, de determinada cultura.
Els arguments per fer això normalment són a mode d’arma llancívola, amb finalitats polítiques o per contraatacar l’avanç de l’(anomenat) adversari. Comentaris recoberts de fal·làcies de fe dubtosa o de pragmatisme estèril (com, per exemple, la disputa inesgotable sobre la retolació dels comerços a Catalunya).
Però la salut d’una llengua és quelcom real, viu, que pateix i evoluciona d’una manera afí a les circumstàncies i raons dels seus parlants. I d’això moltes (massa) vegades ens n’oblidem.

Per fer un símil, és com si els científics que han estat estudiant l’agonia de l’idioma Bo haguessin organitzat al voltant de la senyora Boa Sr un gran institut filològic i una pretensiosa campanya de promoció d’aquest llenguatge.
No per donar cobertura, mitjans i legislació rellançaràs una llengua si les persones que en són potencials usuaris no el veuen com una eina, com quelcom útil.

Com en el cas de l’arxipèlag d’Andaman, el que cal vèncer sobretot són els prejudicis dels de “terra ferma” (sense arribar a l’extrem dels Sentinelesos!) . I que l’idioma serveixi per a integrar, no pas per a dividir.
Que l’illa tingui un pont imaginari per a rebre i per a oferir per sobre de l’oceà; alhora, però, que aquest mar sempre romangui al seu lloc com a marca indeleble per delimitar clarament l’àmbit de la pròpia identitat.