Calçots + castells

Diumenge passat va ésser de nou tot un èxit, com cada any. Un triomf garantit.
Amb la calçotada els vallencs tenim el ple de la ciutat assegurat.

Abans que arribi el jorn ja sabem que tindrem una gernació rondant carrers i places, amb aquella olor inconfusible de ceba coent-se que inundarà tots els racons.
I la gent avesada es deixarà astorar com si veiés tot allò per primera vegada, mentre que els turistes de cap de setmana trobaran el motiu per vincular-se a la nostra tradició socarrimada (i contínuament ressorgint de les cendres, fent la metàfora fàcil) i oblidar-se així per uns moments del dilluns.

Una mica és com aquell “Groundhog day” en què Bill Murray es veia immers un dia rere l’altre sense poder fugir-ne, en la pel·lícula que aquí es va traduir com “Atrapat en el temps”. Un déjà vu que, tot i així, no cansa.
I és que no trobarem pràcticament diferències entre la diada de la Calçotada d’un any respecte la de l’any anterior. Però l’espectacle no és simplement el motiu culinari ni, fins i tot, la festa en sí. L’interessant és veure la gent i aquell “orgull patriòtic” que ens toca als d’aquestes comarques quan podem alçar l’estendard d’una de les coses que ens fan reconeguts arreu.

No hi ha dubte que Valls i la comarca de l’Alt Camp s’han promocionat a l’exterior en base als seus dos vaixells insígnia: calçots i castells.
I això és per una banda (i majoritàriament) positiu, ja que juguem sobre segur en una cosa que hem testat que té els favors del públic, però també té connotacions negatives.
Aquest regust amarg ve pel cantó que correm el risc d’encasellar-nos en aquests aspectes concrets, i que ens podem trobar que això apantalli els demés mèrits que puguem anar oferint o puguin anar sorgint.
O el que és encara pitjor: que com que tenim quelcom segur, això ens provoqui deixadesa i que deixem d’empescar-nos nous productes o noves solucions.

Si per alguna cosa ens ha servit aquesta crisi econòmica impertinent que s’ha creuat amb nosaltres, és per donar-nos lliçons i identificar errors que estàvem executant com la cosa més normal del món.
A Espanya, per exemple, com que tenien el negoci de la totxana que anava tapant els forats reals que sorgien de la façana de l’economia, donaven per bo l’estat en què estaven i no provaven res de nou. Ans el contrari, van abandonar al voral tot el que no fos la construcció.
Resultat, que ara que el doll immobiliari s’ha esgotat no es té d’on extreure recursos. Són anys perduts; anys que han deixat el llegat d’una I+D nul·la, d’un projecte científic més que limitat i d’una innovació coixa, sense habitat on desenvolupar-se.

Què té a veure això amb la nostra Calçotada? Doncs la conclusió que constitueix un bon reclam, però això ha d’ésser només el punt de partida des d’on desenvolupar noves apostes.
Que la gent que ens visiti per gaudir del nostre àpat més típic o de les fantàstiques torres humanes es trobi amb l’efecte sorpresa d’una oferta complementària, basada en la cultura, en les idees aportades pel teixit associatiu de la ciutat, la qualitat i l’aprofitament de tot el llegat que avui resta ocult.
En definitiva, és vital tenir un projecte.

Esdevindrem el que oferim. Sense dubte. I les coses bones s’han de prendre com a motivació per repetir el moment de glòria, no pas com a èxtasi final.
Si només volem créixer fins aquí, així ens quedarem; i, llavors, amb l’esperit d’evolució mutilat, com ens podrem sentir realitzats?

Fa uns anys, un partit polític vallenc advocava per “plantar Valls al món”.
Però la realitat és que a Valls només es continuen plantant calçots i folres (i la culpa no és pas només dels polítics). La resta són paraules i projectes d’arrels finíssimes, incapaços de repoblar una ciutat d’identitat cada dia menys convincent.