Tom & Jerry

Escarmentats per les remors dels últims temps, amb notícies incipients de corrupcions, abusos de poder i altres negocis foscos, l’aroma del dubte copsa els nostres sentits i ens embriaga de recargolats interrogants.

No es pot dir ben bé que no ens ho esperéssim. De costum ja som malpensats de mena, i la cultura popular està plena de llegendes urbanes, de mitges insinuacions i de sospites més o menys infundades.
Tothom ha sentit en el lloc on viu, i més venint dels temps d’auge urbanístic dels que venim, comentaris sobre qui treu profit dels nous espais que resultaven atestats d’edificis o sobre el criteri d’un ajuntament per autoritzar la construcció d’una zona abans verge o d’un equipament públic.
I, ves per on, ara amb l’operació Pretòria la justícia dóna per fi la raó a allò que els comentaris a peu de carrer ja sentenciaven feia mesos.
I segurament, amb l’estirada d’estora generalitzada que es pot generar per culpa de l’efecte onada, aniran apareixent més consistoris implicats en assumptes per l’estil i uns quants empresaris delatats pel seu “altruisme” vers ells mateixos. Sempre que interessi de debò treure la pols de tots els racons, és clar.

Si sumem a aquests casos els Millet i companyia, l’efecte de desconfiança que teníem s’ha extès.
Si gent amb bons càrrecs, bons sous, dipositaris de grans responsabilitats o que teòricament la seva tasca contemplava una part d’obra caritativa fan el que comença a sortir que han fet, com no seran capaços d’actuar les personalitats menys “respectables”?

Realment, és inútil que pretenguem atorgar cara als malfactors. Els últims fets no fan res més que refermar la idea que ja teníem que els “dolents” no han necessàriament d’ésser els més lletjos de la pel·lícula, ni tenen aparences estrafolàries, ni llueixen unes dents ben llargues i esmolades…
Els “dolents” estan més enllà dels estereotips. Tant poden dur una arma a la mà com vestir americana i corbata i escampar el terror de formes més subtils, mitjançant declaracions que promoguin odis entre col·lectius o a través de signatures sobre documents que facin perdre la fe en les lleis.

Avui, tothom és sospitós. I com que aquesta és, més que mai, una època de sales d’espera (a cal metge, per fer qualsevol gestió burocràtica a can funcionari, o últimament és moda fer-la a les oficines del Servei d’Ocupació), immersos en el temps de poblada quietud que tenim fins que no ens criden, reüllem els altres.
La persona que tenim al costat és de refiar? Serà el veí de cadira un bon jan? És de debò l’adorable velleta a qui demanem el torn tan innocent com sembla, o bé oculta perverses intencions o és portadora d’un obscur secret?

Amb el fàcil que era en els contes de quan érem petits! En Gargamel dels Barrufets, el Llop de la Caputxeta o el dels Tres Porquets (l’un es deia Ferotge, però de l’altre mai no n’hem sentit el cognom i no sabem si eren el mateix), la Madrastra de la Ventafocs…
Que bé si en realitat les persones amb males intencions fossin tan previsibles i fàcilment distingibles…!

És clar que també hi havia casos com el de Tom i Jerry: ens venien que el bo era el ratolí, tot i que en els dibuixos animats no quedava pas tan clar, pobre gat sempre vexat…
Devia ser per culpa d’una síndrome semblant a l’actual: com que els poderosos han demostrat no portar-se sempre bé, suposem que el feble és sempre la víctima.
Però tota generalització, qualsevol prejudici, crea injustos botxins desdibuixats i uns quants màrtirs sense coartada.