Comparant mides

Hi ha una aplicació informàtica molt coneguda, el Google Earth, que permet, a partir de la vista de l’esfera del planeta Terra, d’anar-se acostant, ampliant la imatge, fins a visualitzar amb tot luxe de detall la població que volem xafardejar-ne els racons o el carrer on vivim.
Suposo que l’èxit d’aquest software ha vingut perquè, a part de la utilitat de planificar recorreguts que té, és una sensació altament estimulant (una sensació de poder) partir d’un punt vague com és l’atmosfera, gasosa i difusa, i ésser capaços d’anar aplicant un zoom que refereixi la nostra curiositat a un àmbit tangible, conegut.

La noció del petit-gran ens prové de la més tendra infantesa. Les coses poden prendre múltiples proporcions. I, generalitzant, allò gran espanta i allò més petit passarà desapercebut.
Tanmateix, és bonic tastar de tant en tant el gust de la superlativitat. I això es pot fer de dues maneres: ampliant una panoràmica llunyana fins al detall que enfoqui les coses petites que la conformen i les faci semblar grans o bé abraçant la solemne magnitud de quelcom faraònic, desproporcionat.

La majoria de mortals ens hem de conformar amb la primera opció: apliquem els binoculars a les minúcies o semiminúcies de la vida corrent, catant cadascuna de les porcions sota la lent d’augment amb la mateixa parsimònia que si fossin obres excelses, tan enormes que hi cabessin tots els gustos possibles. Al capdavall, són les nostres minúcies, fetes dels anhels personals i de resolucions intransferibles.
Però no tothom en té prou amb això. Hi ha gent que s’ha topat amb la deformació de la realitat que suposa una riquesa o un poder desmesurats, que els ha fet perdre el criteri de reconèixer la mesura exacta de moltes coses; i també hi ha, encara pitjor, qui ha emmalaltit de deliris de grandesa i modula al seu desig certs detalls perquè s’assemblin a la paranoia obsessiva que haurà ideat.

Les desviacions, o millor dit, la dependència del concepte petit-gran condueix a repercussions arriscades. Quan es perd el control de les proporcions el risc és evident.
De la mateixa manera que antigament pobles enfrontats miraven de construir una catedral més gran que la de l’altre, un campanar més alt que el del veí o un palau més recarregat de pans d’or, avui hi ha qui necessitaria lliçons de geometria per repassar que si es basteix una alçada superba sense reforçar la base l’edifici resultant serà inestable i amb tots els números d’enderrocar-se precipitadament.

Aquests dies han sorgit diverses notícies que tenen a veure amb quantitats o bé amb incapacitats de manejar aquestes quantitats.
D’una banda el senyor Millet i la seva demostració que, si has d’esdevenir un lladre, no t’hi posis pas per poc. Un cop superada la definició de furt, la justícia ens dóna a entendre que pots arribar a tenir més privilegis (sense presó preventiva i amb una bona cel·la individual esperant-te) si piques ben alt i t’apoderes de força milions que no pas si et conformes amb una simple cartera per menjar.
De l’altre costat, el govern espanyol apujant impostos. La ineptitud (o sovint ni això, simplement factors externs immanejables) d’un petit empresari es paga amb la fallida i, conseqüentment, la misèria de moltes llars. Mentrestant, però, si els vots t’han autoritzat a gestionar l’empresa gegantina que és un país i fracasses estrepitosament et pots permetre el luxe d’ampliar el capital a fons perdut a lliure voluntat. Total, paguen els altres i és summament fàcil demanar als de sempre un esforç que no els pertocaria per guanyar una redempció gratuïta i, de pas, llicència per tornar-la a esguerrar infinitament.

D’aquí deu venir la fascinació d’allò enorme. Si quan fas les coses a gran escala el fracàs esdevé escàpol, per què anar passet a passet? La solució és la infal·libilitat del poderós.
I llavors s’estranyen si contínuament anem comparant mides…