L'enigma de la bondat

La notícia de la setmana i una de les de l’any haurà estat, sense cap mena de dubte i per molt que els espais dels medis de comunicació potser no ho testimoniegin prou, la mort d’en Vicenç Ferrer.

A grans trets, hi ha dos tipus de morts que ens afecten profundament: un és el mal més directe de quan se’n van aquelles persones que hem tractat i estimem, ja siguin familiars o amics; l’altre és la desaparició de personatges que coneixíem només a través de la seva obra, d’allò que havien realitzat, i amb això ja n’hi ha prou perquè ens toqui.

Quan algú ens parla del camí vital ens ho acostumem a prendre com una metàfora, com una manera d’expressar gràficament les accions que cadascú realitza en el seu trajecte. Però en realitat acabem constatant que molta gent es guanya la nostra estima simplement gràcies als fotogrames que il·lustren els paratges transitats, a aquelles molles escampades pel viarany. Per tant, això del camí per força ha d’ésser quelcom molt més transcendent que un simple mètode il·lustratiu.

Què és en realitat el que copsa la nostra atenció i fa que arribem a sentir-nos pròxims a algú només coneixent les seves accions?
Possiblement l’admiració per la tasca que desenvolupen i la convicció que si al món hi hagués més gent com ells un altre gall cantaria.
I això ens condueix directament a una nova qüestió: si estem convençuts que aquest tipus de gent són els que necessitem, per què no hi ha més voluntaris posicionant-se cap a aquest objectiu?
Però això és un altre tema. Un altre i ben complicat tema. Justament el que els fa especials.

Tanmateix, em resulta certament xocant que en molts àmbits es considerin aquestes activitats o actituds que sobresurten del comú com una mera anècdota. Un raconet de diari o un petit afegitó entremig de la voràgine diària de titulars; i prou. Com una nota simpàtica que alleugi la transcendència de la resta d’esdeveniments que ocupen la nostra rutina.
Possiblement convindria (o un simple “ens aniria bé”) un canvi de mentalitat que ens portés a creure que és tan notícia que algú sigui molt bo com ja ho és que algú sigui molt dolent. Sabem que la maldat pesa perquè va associada a les temudes funestes notícies, de les quals tots ens sentim sovint clients habituals, però per què no creure que també podem fer pesar, fer molt més transcendents, les bones accions?

Alhora, quin do és el que fa que algú sàpiga obrar davant les disjuntives més complicades, en els creuaments on els demés s’aturen sense saber com actuar?
A vegades és més complicat fer una passa endavant allà on tothom sap que convindria fer-la però ningú la fa que allà on tothom fa aquesta passa tot i saber que és una acció que no durà enlloc.

Per últim, què té més mèrit, que algú realitzi un projecte amb la pressa de saber que té un espai limitat de temps per executar-lo o bé algú que ho faci amb la convicció que pot crear quelcom tan fort que sobrevisqui a qualsevol mort?

En Vicenç Ferrer devia tenir resposta a totes aquestes preguntes, ja que en féu ostentació diària amb la seva pràctica.
I va voler que la humanitat sencera fos partícip d’aquest coneixement, tot i que molt a la seva manera. Per tant, de la mateixa forma que no repartia peix entre els necessitats d’Anantapur, sinó canyes perquè n’aprenguessin a pescar per ells mateixos, tampoc a nosaltres ens va deixar un paper escrit amb les respostes a l’enigma de la bondat, sinó una vida com a model per a tots aquells que en vulguin treure conclusions i aprendre.