Selecció natural

Aquests dies estem commemorant el segon centenari del naixement de Charles Darwin, un home que va dibuixar un punt i a part en el pensament científic que ha permès reprendre el fil de molts temes pendents.
La seva teoria de l’evolució va ser clau, en el moment d’aparèixer i encara ara, per mirar de resoldre una de les preguntes cabdals de la filosofia universal: “d’on venim?”. Però, a més, ens podem recolzar en els seus postulats per seguir la pista de temes de caire antropològic (o profètic) com ara “cap a on anem?”.

A grans trets (que dirien en un western), aquesta teoria darwiniana concep l’evolució com el fet que els individus millor preparats són els que acaben tenint més descendència, cosa que du que la genètica de l’espècie es vagi modificant a partir de la introducció de les característiques diferencials d’aquests. Per exemple, les girafes de coll més alt tenien avantatges a l’hora d’alimentar-se i, per tant, van deixar més descendents que les de coll més curt, avançant l’espècie cap a la consolidació majoritària d’aquesta peculiaritat fisiològica.
Aquesta hipòtesi fou contraposada amb la que el francès Lamarck proposà sobre l’herència dels caràcters adquirits. Així, segons aquest altre plantejament, les successives generacions de girafes haurien augmentat la llargada del seu coll a base d’exercitar-lo menjant-se les fulles de les branques més altes.
Tot i que Darwin no ho va arribar a saber mai, en Gregor Mendel, contemporani seu, li va donar bona part de raó amb el que resultarien ésser els fonaments d’una part clau de la ciència, la genètica.

És bo que aprenguem de les contribucions que dones i homes que ens precedeixen a la història de la humanitat ens han deixat en forma d’idees. I aquesta de l’evolució n’és indubtablement una.
A part de la vessant naturalista, els ensenyaments de Darwin es poden prendre perfectament per atacar problemes que avui ens són familiars. Quines opcions tenim, per exemple, a l’hora d’afrontar aquesta crisi salvatge que ara ens assetja? Doncs evolució! Tones i tones d’evolució!
Quan inexorablement arriba a la fi el sistema emprat fins aquell moment per a la subsistència, és hora de cercar alternatives. Sobretot en el cas de l’estat espanyol, on no es sabia fer res a part de marejar el totxo. Ara, per tant, toca inventar; i les bones idees que puguin nàixer seran justament les que romandran. Evolució pura, en aquest cas econòmica.

Vam aconseguir viure en un estat que ens venien com el d’un benestar perpètuament perdurable. Però les seves credencials, com s’ha comprovat, eren fràgils, bastides en certa manera sobre el fet que abans de la crescuda desmesurada érem un dels països considerats “pobres”, on la mà d’obra era relativament barata i el marge de creixement, notable.
Ara que el primer impuls ja és història, cal agafar de nou carrera si volem saltar més alt. I això passa per dues opcions: la primera és retrocedir, tornar a produir “coses més barates que els demés” i reacomodar-se en una situació de cinturó estret, cosa que no sé si tothom acceptarà; l’alternativa és innovar, maquinar, fabricar coses “noves” i obrir mercats.

Un altre dels grans genis que ha regalat la humanitat, Albert Einstein, també es va pronunciar sobre aquest tema amb uns termes semblants: “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, de la mateixa manera que el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.

Per tant, val la pena que obrim els sentits i ens deixem aconsellar per les paraules de les ments des d’on sabem segur que han brollat grans pensaments. De sermonejadors n’hi ha molts; acreditats, però, no tants.
Si no actuem aviat, Darwin no ens profetitza mitjançant els mots de la seva selecció natural un missatge gaire encoratjador (els millors són els únics que perviuen…). Ara bé, tampoc Einstein ens ho pinta amb les seves paraules gaire més amable: “La veritable crisi és la crisi de la incompetència”.