Rebel·lió a les aules

El Departament d’Educació va fer públics la passada setmana els resultats acadèmics que es van donar el passat curs 2007/08.
Seguint una tàctica generalitzada últimament en l’ens polític català, ho féu per justificar-se, amb la mentalitat semiparanoica habitual que tothom els ataca sense solta ni volta. Aquest cop era per contradir diversos informes que s’havien anat publicant darrerament i que no deixaven precisament ben parat el sistema educatiu català, com ara els informes PISA, del Ministeri d’Educació, de la OCDE o de la Fundació Jaume Bofill.

El missatge fou, com no, optimista. Un 77,4% dels alumnes catalans van aprovar quart d’ESO durant aquest darrer curs, augmentant els registres de l’any anterior. Del percentatge que no ho superà, el 10% repetí, el 3% va decidir abandonar i el 9,6% acaben sense aprovar.

En un àmbit tan delicat com és l’educatiu, en el qual les estadístiques fan referència a persones i cada dècima de punt inclou un bon nombre de joves en procés de formació, és complicat recolzar-nos simplement en xifres a l’hora d’efectuar valoracions.
És clar que serà positiu que baixi algun indicador de fracàs escolar, però cal tenir en compte que el “residu” que no cap en el que és considerat èxit són individus que en una alta proporció acaben sense tenir cap estudi reglat ni cap coneixement específic que els ajudi a encaminar una vida professional on sovint es troben perduts.

A més, un altre factor detallat en la mateixa notícia i que resulta realment contradictori és que un 58,5% dels alumnes aproven el segon curs de batxillerat. Potser alguna cosa no rutlla quan en aquest ensenyament, en el qual els alumnes han triat voluntàriament participar i, per tant, estan teòricament motivats a estudiar, la xifra d’èxit és substancialment menor que en el cas de l’ESO, on molts dels participants ho fan simplement perquè encara estan dins de l’escolarització obligatòria. La diferència de dificultat entre cursos s’hauria de compensar per la motivació; no és normal que minvi en gairebé vint punts el grau d’èxit, cosa que du a la ment una possible manca d’exigència en l’ESO actual.

D’altra banda, les dades promocionades pel Departament d’Educació es refereixen estrictament a l’últim curs d’ESO, tot i que el plantejament es fa com si afectés a la seva globalitat. Evidentment, s’obvia el que no convé. En realitat, però, què passa amb tots aquells que abandonen l’educació secundària obligatòria abans del darrer curs? El sistema els hauria de recolzar, si no pot ser dins, fora de les aules, amb un millor acolliment. Una bona opció seria un sistema d’inserció laboral tutoritzada basat en l’oblidat sistema dels “aprenents”.

I no és solament això. Amb bones intencions o detalls numèrics amb tocs esperançadors no n’hi ha prou quan el sistema té tants temes pendents.

El Pla Bolonya ha estat segurament el desencadenant d’una espècie de rebel·lió a les aules tant per part d’alumnes com de professors. Han saltat les alarmes en molts nivells del nostre esquema, començant per l’educació primària i acabant a la universitat i a les oportunitats de fer carrera en el món acadèmic. Mestres exigint millors condicions de treball per a tots i estudiants reclamant que els programes considerin quelcom més que picabaralles polítiques o reformes planificades amb l’única intenció que quedin en acta pel simple fet de justificar el sou i canviar el que havia fet el govern anterior.

Tot i que, també val a dir-ho, l’espai educatiu ha estat sovint emprat com a plataforma des d’on enlairar les reclamacions socials més diverses. I això pot dur a confondre quines són les motivacions per sortir a cridar estrictament vinculades a l’afer acadèmic i quines les que tenen la intenció de donar el toc d’atenció a la situació, en general.
Històricament, i el present no n’és l’excepció, les reivindicacions estudiantils han donat veu a les mancances del poble, com una vàlvula d’escapament a les cabòries populars. Quan la gent pateix ho ha de fer saber, i moltes vegades la gent jove, i conseqüentment els estudiants, són els portaveus d’aquest sentiment.