Ganes de pertànyer

És impossible tramitar la multitud de drames personals que les situacions de penúria ens deixen, espais d’una angoixa intransferible que provem en va de retratar mitjançant la generalització per compartir-ne així la fiblada amb els damnificats.

En aquests temps que la crisi ha esdevingut el prototipus de dany perfectament transposable a tanta i tanta gent, tots units pel mateix virus, és fàcil identificar arreu estereotips de grups de població agermanats per un mateix efecte secundari (en aquell cas que secundari indica una perversa manipulació fàctica).
Un d’aquests conjunts és el que conforma la immigració vinguda d’uns anys ençà al territori espanyol. Avui aquests individus, a més de rebre la rauxa de la incipient desacceleració econòmica –i posterior marxa enrere- com quasi tothom, són vistos més que mai per certs sectors (aquells que només saben resoldre els problemes carregant-los a esquenes alienes) com una amenaça.

Sense dubte, ells no són un problema; ara bé, sí que fan que tinguem una situació nova que cal identificar i avaluar.
L’arribada de nouvinguts va ser, no ho oblidem, un dels factors que va permetre el creixement que entre tots vam gaudir mentre durà. Requeríem mà d’obra per desenvolupar el pretensiós pla estratègic que havíem planejat, i en molts casos els immigrants ocupaven els llocs que d’altra manera haurien quedat vacants.
El gir de la situació ha fet que ara manqui treball, i això no vol dir pas que sobrin treballadors, per molt que alguns s’hi obstinin. Primer, perquè qualsevol persona és igual en forma i privilegis independentment del seu origen (i que trist que és haver-ho de recordar en ple segle vint-i-u!); i en segon lloc, perquè s’han guanyat el dret a romandre mitjançant el treball, si és que encara hi ha algú que creu que això sigui un dret que s’hagi de guanyar…

El que mana el panorama actual és aprendre a gestionar gairebé la mateixa població de fa dotze mesos amb menys recursos, a dimensionar correctament una xarxa sanitària i social digna per afrontar una nova realitat. I poder despatxar alhora la intolerància i aquest provincianisme irracional que tapa alguns ulls i obre massa boques.

Un material excel·lent per exemplificar la riquesa d’aquesta realitat és el documental Castells de Babel, realitzat per un equip tarragoní i que retrata, mitjançant el fet casteller, les virtuts de la diversitat.

Venint d’on venim, coneixem perfectament que el món dels castells constitueix un vehicle ideal per retratar la convivència, el treball en equip, la lluita per uns objectius comuns i la integració. I en aquest projecte audiovisual es fan valdre aquests valors per estendre un pont de benvinguda cap a aquells que arriben a Catalunya i, alhora, per engalanar un espai de trobada amb aquells que els reben.
A través dels casos particulars d’en Fred, en Brahim i la jove castellera Anabel, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, es posa rostre a la lògica d’una cohesió ràpida i sòlida de l’individu amb la societat del país on viu.

No és res complicat. Amb un bon marc on situar-se, el procés d’integració esdevé espontani i en absolut traumàtic. És simplement i natural un mecanisme que obvia d’una forma gens forçada l’interrogatori sobre nacionalitats d’origen i altres circumstàncies que no siguin exclusivament les ganes de pertànyer.