Bloc de notes

Qui s’hauria imaginat el dia anterior al de la notícia que en Carles Puigdemont seria el nou President de la Generalitat que el procés seguiria aquest gir inesperat?

Les coses a vegades donen uns tombs totalment increïbles. I això pot esdevenir per millorar la realitat o bé per empitjorar-la. Això no obstant, allò que valorarà aquests canvis en realitat serà la manera que tenim de percebre’ls, assimilar-los, assumir-los i fer-nos-els nostres.

Hi ha qui diu que la vida cal plantejar-la com una pàgina en blanc. Com aquell espai capaç d’encabir-ho tot; des de les virtuts més superlatives o la bellesa, fins al dolor més extrem o les majors injustícies.

Evidentment, intervindran uns factors externs que seran capaços d’alterar-nos (o fins i tot capgirar-nos del tot) les tonalitats que havíem previst per aquella obra.

Però ja que això no depèn de nosaltres, val la pena focalitzar tots els nostres esforços en omplir el full en blanc amb els colors, els motius, els conceptes i els somnis anhelats (atorgar la responsabilitat al locus de control intern). I tant de bo que la tinta cristal·litzi en forma d’una representació el més exacta possible d’aquest guió imaginat.

En realitat, però, potser la vida s’assembla més a un bloc de notes que no pas a una pàgina solitària.

I és que nosaltres ens passem l’existència donant la màxima consistència formal al guió de la nostra vida. Ens ho mirem i ens ho remirem punt per punt per tal que tot estigui sota del màxim control, i assegurant-nos que allò que plasmem és certament el que desitgem. I tot i que mai n’acabem d’estar satisfets del tot, ho exposem i esperem un final, una resolució. Que flueixi...

Sovint, però, acaba arribant un cop de vent inesperat que ens arrenca d’una revolada de les mans la fulla que sosteníem. Violentament, ens trobem de sobte amb un canvi de plana que dicta un panorama totalment diferent al que fins fa ben poc ho havíem apostat tot.

I no existeix la possibilitat de tornar endarrere i recuperar, com si res hagués passat, la situació anterior. Hem après que les pàgines que algun cop han quedat en un segon pla queden inertitzades. Mai més les podrem tornar a editar.

Nogensmenys, això no significa que no puguem fer ús de totes les fulles que alguna vegada han format part del nostre camí. Podem (i hem de) consultar-les per aprendre d’aquell passat que ens ha conformat com a individus. És el pes d’aquella poció imprescindible anomenada “Història”, la qual mai podem obviar.

Finalment, una nova raó per imaginar-se la vida amb la forma d’un bloc de notes és que, si es tractés d’un foli sol, el fet que en un punt concret duéssim a terme un canvi de rumb radical en el nostre projecte vital o bé sorgís algun d’aquells vendavals capgiradors que tot ho alteren, significaria que per fer lloc a la nova situació seria indispensable esborrar tot allò que fins aquell instant hi havia escrit. Perdríem tota possibilitat de consultar el passat.

I és que ja hem dit que el pas de pàgina és molt important. Com a humans el costum fa que sovint el temem, però a vegades és necessari i, quan les coses van mal dades, fins i tot gratificant. Com millor ens hi adaptem, més ràpid podrem començar a dibuixar amb la traça de la il·lusió sobre la fulla recent arribada.

Pessebre

Cadascuna de les figuretes mira de trobar el seu petit espai dintre de la caixa. És qüestió d’estar-hi el

màxim de còmodes possible, ja que esperen onze mesos o més per endavant en què aquell raconet serà la seva llar.

I els menuts de la casa, com encomanats per la tristesa de la retirada que deuen sentir aquells personatges ceràmics, contemplen com es desmunta peça a peça el pessebre. Primer s’eleva el pastoret, amb suavitat s’acompanya fins a l’interior del cartró –primer les cames i finalment va eclipsant-se el caparronet-, s’eliminen muntanyes i rius gràcies a la caixa dels accidents geogràfics, s’escombra molsa i neu... i així fins a fer net a cadascun dels pams que conformaven aquell poblet en miniatura que avui deserta; i fins a dipositar a la presó del temps tots els seus habitants.

Seria curiós tenir el poder d’ésser capaç de llegir avui la ment d’aquelles figures que durant el Nadal han estat protagonistes...

Els veïns que ocupaven l’establia deurien renegar de la seva caiguda en picat: del protagonisme més absolut i de l’adoració de monarques i nens, fins al seu ostracisme de l’ara; els Reis enyorarien una mica de la claror de l’Estel per orientar-se entre tanta foscor i tant d’atapeïment; els àngels deuen fer riure els del seu voltant amb les pessigolles de les seves ales; els béns, plens de satisfacció, contemplarien com ara els pastors estan tan domesticats com ells; els pagesos recordarien amb estupor com s’havien radicalment llaurat els camps que fa ben poc escortaven; molins i pous es mirarien de fit a fit, i la nostàlgia que rajaria entre ells seria com l’aigua que un dia els va moure; i pel que fa al caganer... serien els que comparteixin caixa amb ell els que n’haurien d’opinar...

Segurament totes aquestes figures, reunides en el seu consell improvisat i provocat pel forçat recolliment, es dedicarien a fer càbales sobre qui ocuparia el seu lloc durant tot aquell temps que els tenen tancats en els maleits prestatges.

Inevitablement (ja que és tot el que coneixen), la conclusió deu ser que qui realitza el que ells fan durant el desembre són aquells personatges gegantins que de tant en tant van a veure’ls mentre el seu món està parat.

I suposo que deuen pensar que és un privilegi malaguanyat. Mira que ocupar un lloc de tanta responsabilitat uns éssers que tot el dia mengen, canten cançons tots junts i fatal, o es dediquen a contemplar-nos amb un posat d’estaquirots... i això quan estan normals, perquè de tant en tant es dediquen a picar amb un pal un pobre tronc amb la intenció que “evacuï” regals...!

Per tant, ja que els homenets i les donetes del pessebre s’ho pensen, no podem pas fer-los el lleig. Cal que prenguem amb orgull el seu relleu.

A partir d’aquest moment, doncs, tocarà no oblidar mai quin és el nostre lloc; mentrestant, però, lluitar per aprendre de tots els viatgers que transitin per les nostres contrades i tenir la curiositat necessària per voler saber què hi ha més enllà del punt on s’acaba el nostre món.

També serà el torn d’ésser conscients que res és més beneficiós que treballar espatlla contra espatlla amb la comunitat. I que cercar el benefici comú amb aquelles persones que ens envolten, la solidaritat i els valors socials són allò que ens facilitarà la vida i, alhora, el que ens pot motivar.

I, finalment, serà convenient emmarcar la gràcia de saber trobar un bon objectiu: un estel a perseguir; algú o alguna cosa que ens mantingui ben viva la fe, l’esperança i les ànsies d’una lluita que mai decaigui.

Bon després-de-Nadal! Feliç vida normal!

El millor regal

Comença un nou any. Tres-cents seixanta-sis dies per endavant que potencialment poden acollir cadascun dels nostres somnis, esperances, esforços, maldecaps o camins. Un grapat de vides a viure en tan sols el que dura una xifra: 2016.

I com que les coses, si pot ser, millor que comencin amb una empenteta que ens impulsi, l’any s’inicia submergits encara en les festes nadalenques. Primer, el Cap d’any; i per acabar de rematar les il·lusions que encara manquin emplenar-se del tot, l’arribada de Ses Majestats els Reis d’Orient...

Precisament aquesta darrera gresca de les festivitats de Nadal, encara que sembla estar dissenyada específicament per als infants, omple els cors tant dels més menuts com dels bastant més grans.

I és que no és simplement el fet de rebre presents d’aquells que ens aprecien, sinó també de complir el cerimonial de regalar a aquelles persones que estimem. I dels sentiments que això ens desperta.

Quan donem quelcom a algú altre, en realitat estem fent molt més que això. No és una simple transacció material, sinó que hi ha implicades una gran varietat de registres emocionals.

Per començar, el fet de regalar suposa que cal haver realitzat l’esforç previ de la recerca de l’objecte o motiu digne d’ésser regalat. I això pot tenir lloc a través de diversos mecanismes: donar tombs i deixar la compra en mans de la impulsivitat d’adquirir el primer que ens faci goig; recórrer als estereotips de sempre (una corbata per ell, un perfum per ella...); o bé –el que té més valor- dur a terme una compra ben planificada, que tingui en consideració els gustos i anhels de l’altra persona.

Per tant, una bona adquisició requerirà altes dosis de coneixement de qui ha de rebre el regal, i l’empatia imprescindible per haver aconseguit (i volgut) recopilar aquest coneixement.

D’altra banda, també és convenient reflexionar sobre com ens sentim nosaltres mateixos mentre estem realitzant l’acte de regalar.

Hi ha persones que gaudeixen més quan són elles qui donen, les que ofereixen, mentre que altres experimenten un gaudi màxim en aquelles ocasions que la sorpresa de veure’s desembolicant un paquet els rapta els sentits.

De la mateixa manera, hom pot mirar de penetrar a l’interior dels sentiments per identificar quin és l’objectiu final que tenim per haver decidit regalar allò a aquella persona.

Partim de la premissa que les intencions positives finals de qualsevol cosa que fem es poden generalitzar en tres: de protecció (que m’estimin), d’acceptació (que vegi que formo part de quelcom) o de reconeixement (veure que importo i aporto). A partir d’aquí, desgranar què esperem (si és que esperem) o quina emoció ha articulat l’acte d’aquella ofrena.

Tant de bo fóssim més sovint capaços de, després d’allargar la mà per donar el regal, expressar mitjançant paraules el que ens ha impulsat a fer-lo.

Possiblement llavors sí que no hi hauria per a l’altra persona millor present.

Loteria

Amb la mirada fixa, completament recta endavant, veia el sostre del seu pis, esblanqueït i amb una

lleugera taca d’humitat divisant-se en un racó. I si aixecava el cap lleugerament del reposacaps del sofà, es veia els mitjons i els seus peus, distants i estranys tot i trobar-se a poc més d’un metre i mig de distància.

La vida es percebia alentida i intranscendent, des d’aquesta posició. Res com estirar-se allà una tarda de diumenge, amb l’única companyia de l’altaveu escampant notes de Txaikovski per l’estança, per trobar la part tranquil·la de l’existència; aquella que autoritza per fi un merescut relax.

En aquell instant, es va posar a pensar en la sort que havia tingut que li hagués tocat la loteria.

Després de cada vint-i-dos de desembre aquest és un tema recurrent. Qui no té les butlletes premiades apel·la a la bona salut, i qui sí és posseïdor d’alguna de les combinacions agraciades ha de contestar inacabables retòriques sobre el destí final o l’objectiu de l’estrenada situació financera.

Però un cop s’arribava a la conjuntura de poder respondre amb coneixement de causa, no n’hi havia pas per tant...

En realitat l’únic que canviava era l’empeny que havies de posar per començar les coses, una dosi extra d’energia d’activació perquè l’acció fes la primera passa. Però a partir d’aquest punt, quan ja tot el que s’havia de moure estava en moviment, res guanyat per la mediació de l’atzar podia fer una diferència significativa.

És clar que estava malament que això ho digués precisament ell.

Ell, el que en aquests moments es podia permetre el luxe d’estar contemplant tranquil·lament el sostre d’aquell menjador mentre hi projectava tots els somnis que s’havien complert, tots els esbossos que s’havien anat consolidant en una forma tangible que avui un somriure de complicitat aprovava...

Tanmateix, estava totalment convençut que el fet que algú fos el receptor d’una pluja de diners no només estava massa ben vist, sinó que la sobrevaloració era tan excessiva que deixava ocult en el costat fosc que aquesta “fortuna” també podia arribar a ésser fins i tot contraproduent.

I és que qui es troba amb la rampa de llançament ja preparada es perd aquell moment màgic que constitueix el fet de veure aquella terra erma i amb aparença d’indomable xiuxiuejant el mot “repte”... Qui es troba la cosa estovada obvia aquell instant de por davant de la nova circumstància que fa bullir l’adrenalina i entrena la voluntat davant del seu pols amb el conformisme... Qui ha de donar forma a una idea a partir del zero més rotund sap que res és gratuït i que hi haurà de posar tot l’esforç del món; això no obstant, també és conscient que no existeix millor recompensa que observar compassats la marca de les pròpies petjades amb el rastre d’allò que ha nascut per obra i mèrit d’un.

Per tot això ell estava tan content que li hagués tocat la loteria. La loteria que mai ningú ni res li hagués regalat cap cosa; ni favors deshonestos ni una ventura propulsora. Tot s’ho havia ben guanyat a pols, sense avantatges ni sorts externes.

I tenir l’oportunitat de gravar damunt del calendari del nou any que estem a punt d’encetar les mil oportunitats que esperen, com una meravellosa i acollidora pàgina en blanc.

No hi ha millor atzar que el final d’un conte que comencem bé...

FELIÇ 2mil16!!

Pintant la paret amb colors ben vius

El gran filòsof Plató sostenia en la seva Teoria de les Idees que els objectes del món real no eren més

que les ombres de les formes eternes o idees.

Segons aquest punt de vista, el veritable coneixement serà el que tractarà aquestes idees immutables, fora del nostre abast, mentre que la percepció de les ombres (o sigui, el món tal i com l’observem) consistiria en una simple i barroera opinió.

Per fer didàctica de la seva idea, Plató proposava el Mite de la Caverna.

Resumint força, aquest descriu un grup de persones encadenades al fons d’una caverna, de cara a la paret. Des d’aquesta posició, tenen la visió limitada. Tant, que l’únic que la seva vista arriba a percebre són els reflexos sobre la paret de la caverna dels objectes i animals que passen per davant d’una foguera encesa que els queda a l’esquena.

Amb el temps, un dels personatges empresonats aconsegueix fugir i surt a la llum del dia. Quan aquest torna al forat fosc on resten els seus companys, els explica la nova realitat, i que allò que havien estat veient fins aquell moment no eren més que ombres, remors de les presències reals.

Diumenge passat hi va haver eleccions espanyoles. I, no sé per què (o potser sí), em va venir a la ment tot aquest pensament de Plató.

En realitat va acudir al meu pensament aquesta idea perquè els polítics que es presentaven a aquests comicis, seguint la tendència actual, han actuat com portadors de l’única i suprema veritat.

Els debats televisats, sense excepció, van ésser una clara demostració d’aquesta tònica. Massa preocupats com estaven per destruir a tota costa els arguments dels altres, es van oblidar de construir. Ni arguments sòlids, ni projectes de futur ni, sobretot, solucions. Cap resposta als problemes que tenim la gent normal.

Encara que l’enfocament dels diferents candidats va ser diferent, el joc de tot ells no mirava pas porteria. Feia la impressió que simplement provaven de tirar pilotes fora o repartir coces a l’adversari. Els uns amb insults, els altres amb utopia i els que han manat fins ara amb un missatge basat en un clar i insultant esbiaixament de la realitat.

L’únic en què van coincidir fou en no mirar-nos els ulls i prometre (el fer ja es veurà, de moment tan sols prometre...) fets que solucionessin aquelles coses que són el denominador comú de les nits en vetlla de molta gent, que donen forma als malsons de tantes i tants persones que sobreviuen a dures penes, a allò que suposa una llosa per un futur que se sent escanyat i sense ànims d’arrossegar les noves generacions cap a la il·lusió...

Hem passat una campanya electoral plena de discursos buits que tractaven a la gent com aquells encadenats de la caverna que, il·lusos, confonien la realitat amb ombres: “Deixeu-vos guiar pels que sabem com va de debò el món. El que vosaltres esteu acostumats a presenciar és només una limitació de la vida real. Només des del cim de la poltrona es clarifiquen les coses i us podrem oferir respostes”.

Fins a l’extrem que molta gent hem perdut la fe que aquests polítics millorin quelcom. Ni vella ni nova política, l’ànsia de poder els acaba uniformitzant en un element gasós que, volàtil, s’alça per damunt dels nostres caps. Com a màxim substituiran l’oxigen per asfixiar-nos quan manqui l’aire.

I si aquests han de controlar el lloc on vivim, potser millor girar-nos cap a l’interior de la nostra caverna. I pintar la paret amb fets realment transcendents, gestos amables, il·lusions com a fars i colors ben vius. Coses que maquillin les ombres que provindran de l’exterior per deixar-les com a mers accessoris de les coses que realment importen.

Per exemple, les coses que compartirem aquestes Festes.

De moment, aparquem-ho tot per uns dies, i gaudeixin d’un BON NADAL.