Pessebre

Cadascuna de les figuretes mira de trobar el seu petit espai dintre de la caixa. És qüestió d’estar-hi el

màxim de còmodes possible, ja que esperen onze mesos o més per endavant en què aquell raconet serà la seva llar.

I els menuts de la casa, com encomanats per la tristesa de la retirada que deuen sentir aquells personatges ceràmics, contemplen com es desmunta peça a peça el pessebre. Primer s’eleva el pastoret, amb suavitat s’acompanya fins a l’interior del cartró –primer les cames i finalment va eclipsant-se el caparronet-, s’eliminen muntanyes i rius gràcies a la caixa dels accidents geogràfics, s’escombra molsa i neu... i així fins a fer net a cadascun dels pams que conformaven aquell poblet en miniatura que avui deserta; i fins a dipositar a la presó del temps tots els seus habitants.

Seria curiós tenir el poder d’ésser capaç de llegir avui la ment d’aquelles figures que durant el Nadal han estat protagonistes...

Els veïns que ocupaven l’establia deurien renegar de la seva caiguda en picat: del protagonisme més absolut i de l’adoració de monarques i nens, fins al seu ostracisme de l’ara; els Reis enyorarien una mica de la claror de l’Estel per orientar-se entre tanta foscor i tant d’atapeïment; els àngels deuen fer riure els del seu voltant amb les pessigolles de les seves ales; els béns, plens de satisfacció, contemplarien com ara els pastors estan tan domesticats com ells; els pagesos recordarien amb estupor com s’havien radicalment llaurat els camps que fa ben poc escortaven; molins i pous es mirarien de fit a fit, i la nostàlgia que rajaria entre ells seria com l’aigua que un dia els va moure; i pel que fa al caganer... serien els que comparteixin caixa amb ell els que n’haurien d’opinar...

Segurament totes aquestes figures, reunides en el seu consell improvisat i provocat pel forçat recolliment, es dedicarien a fer càbales sobre qui ocuparia el seu lloc durant tot aquell temps que els tenen tancats en els maleits prestatges.

Inevitablement (ja que és tot el que coneixen), la conclusió deu ser que qui realitza el que ells fan durant el desembre són aquells personatges gegantins que de tant en tant van a veure’ls mentre el seu món està parat.

I suposo que deuen pensar que és un privilegi malaguanyat. Mira que ocupar un lloc de tanta responsabilitat uns éssers que tot el dia mengen, canten cançons tots junts i fatal, o es dediquen a contemplar-nos amb un posat d’estaquirots... i això quan estan normals, perquè de tant en tant es dediquen a picar amb un pal un pobre tronc amb la intenció que “evacuï” regals...!

Per tant, ja que els homenets i les donetes del pessebre s’ho pensen, no podem pas fer-los el lleig. Cal que prenguem amb orgull el seu relleu.

A partir d’aquest moment, doncs, tocarà no oblidar mai quin és el nostre lloc; mentrestant, però, lluitar per aprendre de tots els viatgers que transitin per les nostres contrades i tenir la curiositat necessària per voler saber què hi ha més enllà del punt on s’acaba el nostre món.

També serà el torn d’ésser conscients que res és més beneficiós que treballar espatlla contra espatlla amb la comunitat. I que cercar el benefici comú amb aquelles persones que ens envolten, la solidaritat i els valors socials són allò que ens facilitarà la vida i, alhora, el que ens pot motivar.

I, finalment, serà convenient emmarcar la gràcia de saber trobar un bon objectiu: un estel a perseguir; algú o alguna cosa que ens mantingui ben viva la fe, l’esperança i les ànsies d’una lluita que mai decaigui.

Bon després-de-Nadal! Feliç vida normal!