Reptilians

En l’actual sistema nerviós, que els humans hem anat desenvolupant al llarg de l’evolució biològica que hem realitzat com a espècie, les diferents teories s’han posat més o menys d’acord per distingir-hi tres estrats principals.

En primer lloc hi ha el cervell reptilià, el més antic i que actua instintivament, donant una resposta neuroquímica automatitzada davant d’allò que succeeix a l’entorn.

Seguidament trobem el cervell emocional (límbic), capaç de memoritzar allò viscut i relacionar-ho amb contestes hormonals de plaer o de dolor. Són les respostes emocionals més bàsiques.

I, finalment, existeix un neocòrtex evolucionat que ens permet encabir-hi el cervell analític. Aquest, recollirà els estímuls inicials, les respostes instintives o les emocionals i els records associats per generar raonaments que ens permetin triar la millor opció d’acció a cada moment.

Per tant, les dones i homes moderns estem constituïts per un pensament que neix de la interacció d’aquests tres nivells cerebrals, oferint-nos la (quasi) màgica possibilitat d’una regulació racional tant dels instints com de les emocions.

El fet d’aquest control, que sembla impossible quan arriba a les nostres vides una d’aquelles trombes de ràbia, de por, d’amor, d’eufòria o de profund decaïment, és una de les grans peculiaritats de l’ésser que constituïm; encara que, naturalment, la seva virtut cal que sigui entrenada i, malauradament, molta gent té certament abandonada o a la pràctica gairebé totalment ignota.

Tanmateix, no podem deixar de banda que la base sobre la qual es sustenta tot aquest pensament és la part reptiliana. Per tant, en més ocasions de les que ens pensem les nostres emocions primàries neixen de la necessitat més bàsica per a qualsevol animal: la de la supervivència. I els instints passen a comandar la nau.

Per exemple, davant d’un estat que percebem com de perill, de risc o d’incomoditat l’activitat del cervell es concentrarà en l’estrat d’evolució inicial, la que aglutina l’instint. I aquest dicta de forma estàndard que s’ha de prendre una d’aquestes tres opcions: fugir, sotmetre’s o lluitar.

Certament, val a dir que la humanitat ha llimat les arestes d’aquestes tres variables i avui, afortunadament, no són (tot i que hi ha excepcions) ni molt menys tan punxegudes que com ho són en la resta del regne animal.

Per nosaltres, fugir no és (o hauria d’ésser) un acte de covards, sinó la retirada per la millor opció de l’altre, per esperar l’instant propici, per repensar-nos les coses o bé per recuperar energies.

Tampoc sotmetre’s hauria de representar deixar-se trepitjar per algú, sinó únicament acceptar les raons argumentades de l’alternativa (que mai es sotmeti cap persona, sinó que únicament es deixin tòrcer les idees davant del vent de la raó).

I molt menys lluitar hauria de tenir connotacions violentes, sinó que aquest verb demanda tota la intenció positiva d’aquell que persevera lluint l’estendard d’un seu pensament.

Malauradament, aquests últims mesos Catalunya s’ha topat amb un greu increment de “pensaments reptilians”, més aferrats a libidos, testosterones, ulls per ulls i dents per dents que no pas a la conversa serena i assenyada.

La inundació violenta d’aquest líquid enfurismat i sord ha provingut sobretot del planell d’aquella Espanya que expulsa tota la seva visceralitat quan se li toca aquell orgull de potència vinguda a menys; però també en tenim una bona deu entre alguns d’aquells que fan de l’estelada un motiu per l’aberració. I així és molt complicat poder-se explicar i, molt menys, arribar a una solució.

I ara sembla que ja falta menys pel final (o com a mínim per un primer final), s’anomeni 9N o qualsevol altre nom.

Però sabent que els mots fugida, submissió o lluita tenen avui connotacions tant poc racionals, superar aquest punt d’inflexió amb un mínim de dignitat (encara que una de les parts de ben segur es creurà guanyadora i se l’atorgarà tota) s’entreveu complicat.

Es faci el que es faci o sigui quin sigui el resultat, havent-hi tanta ràbia a l’ambient em fa l’efecte que tots hi perdrem una mica.