Ulleres de colors

A hores d’ara, suposo que ja hauran sentit a parlar a bastament de la misteriosa desaparició del vol MH370 de Malaysia Airlines.

Per si de cas, els en faré un resum (com a mínim d’allò que ha passat fins a la data d’escriure aquest article; és possible que quan llegeixin això més coses hagin transcendit)...

Els fets són que el passat dia 8 de març aquest avió, un Boeing 777-200ER amb 12 membres de tripulació i 227 passatgers, va desaparèixer mentre feia la ruta de Kuala Lumpur a Beijing.

L’últim que se’n sabé fou gràcies a una comunicació que tingué lloc amb el control de trànsit aeri quan encara no feia ni una hora que l’aparell havia aixecat el vol. Des de llavors, el silenci més absolut.

Posteriorment, els investigadors establiren que el sistema automàtic de comunicacions de l’aeronau havia estat desconnectat d’una forma voluntària; tanmateix, els satèl·lits havien estat rebent senyals de l’avió quatre hores després que se’n perdés qualsevol notificació (gràcies als reports que els motors Rolls-Royce enviaven a la seu britànica d’aquesta companyia).

En el moment en què s’estan teclejant aquestes línies, hi ha més de vint-i-cinc països participant en la cerca, focalitzant-se sobretot en el corredor existent entre la zona fronterera entre Kazakhstan i Turkmenistan i el nord de Tailàndia (al nord), així com entre Indonèsia i l’Oceà Índic (a la part sud). Sense rastre.

A partir d’aquí començaren els comentaris i les parleries diverses.

La primera vegada que s’aixecà la llebre de l’alerta fou quan s’identificaren un parell de passatgers iranians que viatjaven amb passaports extraviats de la Unió Europea que les autoritats malàisies no havien detectat (tot i que, finalment, sembla que aquests passatgers no eren terroristes, sinó que cercaven asil polític).

Però en veure que aquest primer avís no havia donat resultat, es començaren a investigar la resta de passatgers i de tripulació (especialment el pilot i el copilot de l’aeronau). S’ha rumorejat des que els pilots poguessin ser fanàtics polítics suïcides fins a la hipòtesi d’un segrest.

De moment, però, tots els intents han resultat totalment infructuosos.

Els experts coincideixen que és un cas estranyíssim, ja que els avions estan constantment monitoritzats per sistemes redundants via satèl·lit. Fins als extrems que diuen que caldria remuntar-se als anys 1940s (en ple auge de la llegenda del “Triangle de les Bermudes”) per trobar casos semblants d’aparells “volatilitzats”.

Dins de l’evident desgràcia de l’esdeveniment (ha d’ésser colpidora l’experiència dels familiars dels desapareguts, que quasi bé amb total certesa els hauran perdut però, a més, no coneixen  ni on són els cadàvers), dóna peu a observar la capacitat que tenim els humans per posar en marxa la maquinària de les elucubracions quan quelcom tràgic passa.

Aquest cop han sortit a la llum tot tipus d’hipòtesis sobre allò que podria haver passat (massa condicionals); versions oficials, no-oficials i d’altres encara molt més enrevessades que esdevenen un guió escrit per veus dramàtiques que l’imaginari col·lectiu ha acabat comprant.

Tant de bo sabéssim extreure tants recursos de les coses positives.

Imaginin-se que aconseguíssim veure la felicitat de l’Altre i, a partir d’aquesta visió, posar en marxa l’engranatge per dur a la ment possibles motius pels quals aquella persona avui lluu un somriure tan radiant... i des del punt d’inici d’aquesta suposició decidir dur-ho nosaltres a la pràctica per demà sortir de casa també amb aquella feliç determinació.

Però a vegades sembla com si d’això no en fóssim capaços. Com si solament tinguéssim la imaginació receptiva als mals presagis, a les funestes expressions.

I és que fins i tot aquells que s’autoproclamen optimistes veuen flaquejar massa sovint els seus pilars.

Deu ser que els temps que corren desprenen una pols de carbó que ho acaba untant tot.

Però no menyspreem mai del tot el poder del cervell per posar ulleres de colors a una realitat monocromàtica!