Traques

Ja fa massa dies que el món està amb la mirada girada, per desafortunats motius, cap a Ucraïna. Primerament per les revoltes populars contra la política del govern d’en Víktor Ianukóvitx; i ara per l’ofensiva del sector prorús del país, especialment a la península de Crimea, i l’amenaça d’en Putin ben expectant.

Del tema és curiós observar com s’ha anat estirant la corda. Partint d’un país que, com a mínim des de la distància geogràfica i informativa des de la qual la percebem, habitava una relativa normalitat, a esdevenir una contrada amb successius fronts oberts i a la riba d’un terror que adverteix d’enquistar-se.

Fets com aquest són els que condueixen a preguntar-nos quins són els mecanismes a través dels quals ha evolucionat l’afer: ha estat la cadena d’esdeveniments que ha anat creant nous interrogants que han provocat l’enfrontament? o bé que han entrat en escena els carronyaires de torn per aprofitar l’agitació de cara a uns seus propòsits que romanien latents?

Malauradament, aquests dos detonadors són universals, i els podem trobar esperant-nos d’amagatotis a la canonada de qualsevol aspecte de la nostra vida. Des dels elevats temes d’estat fins a les relacions humanes més pròximes i quotidianes.

En primer lloc, respecte la rua indeterminada de conseqüències que pot assolir un fet concret, sobretot remarcar que és vital detectar-ho a temps.

Hi ha episodis que són com una traca de coets: abans d’iniciar la ignició és imprescindible saber la càrrega explosiva que contenen, la pólvora que hi havia prèviament a l’ambient i cap on va el fil que lliga els diferents petards. Així sempre es podrà tallar la connexió quan no desitgem que vagi a més, o bé percebem que el que per a nosaltres és positiu pugui afectar o molestar a d’altres.

Però no tot és tan fàcil. A vegades no som conscients de com una acció nostra, o una paraula que deixem anar, acabarà ressonant a la paret de l’Altre. I allò que s’ha dit sense pensar en futures conseqüències, sense malícia o sense notar que aquell moviment de mà podia esdevenir carícia o bufetada, esdevé una arma que va de ple a la diana de l’altra persona.

Pel que fa a l’altre argument, aquell que diu que existeixen aprofitats que esperen l’excusa d’un esdeveniment que causi certa crispació per acabar d’incendiar-ho tot afegint-hi benzina, ja és més incontrolable.

Aquella àmplia majoria que mai no ho faríem, no podem fer res més que sorprendre’ns davant de la diversitat humana, per dir-ho finament. Som conscients que hi ha gent per a tot; fins i tot aquells que no dubten a l’hora de treure urpes i dents quan veuen l’anyell ferit o engresquen una baralla aliena talment com ho faria aquell marrec inconscient que a l’hora del pati xiuxiuejava “uala, què ha dit!” a l’orella d’un dels que s’enfrontava a un altre.

Més o menys això és el que està fent Rússia a Crimea: aprofita la “moguda” per promoure que la gent que els és afí doni en part la cara per ells i mirar de recuperar així un territori que veuen com un saborós pastís.

La pena és que cap d’aquests dos arguments té tant de pes (o hauria de tenir tant de pes) com les greus repercussions de gent d’una mateixa zona enfrontant-se les unes amb les altres.

Res mereix tant la pena (ni banderes, ni religions, ni races... RES) com per provocar una lluita incivilitzada i alienant entre persones veïnes.