Oferir fa ric

Divendres passat, el setmanari El Vallenc publicava una entrevista a l’alcalde de Valls, el senyor Albert Batet, en la qual havia ofert als lectors la possibilitat de preguntar-l’hi allò que els capfiqués, aquells aspectes de l’engranatge municipal que despertessin la seva curiositat.

I hi va haver qüestions de tot tipus i colors, però la majoria estaven centrades en coses molt concretes (l’estat de tal carrer o la situació de tal col·lectiu), tot i que cal especificar que els “grans temes” polítics i d’Estat ja s’havien tocat a la part més formal de l’entrevista.

Això no obstant, el que més em cridà l’atenció fou l’absència d’interrogants relacionats amb els esforços del consistori per intentar minvar els efectes personals de la crisi per a moltes famílies. En uns moments en què tants individus ho estan passant malament, veient-se-les directament amb la mirada burleta de la desesperació, és important que no només ells, sinó tota la societat, conegui que té un matalàs darrere que en un moment donat pot aplacar-li el cop.

L’ajuntament és l’administració que, segons l’ordenació político-funcional actualment vigent, tenim més pròxima. Motiu de sobres per preguntar a l’alcalde per quelcom que pot afectar a veïns, coneguts o a nosaltres mateixos. És de lògica aclaparadora que la mà més propera ha de cuidar qui té a la vora.

Tanmateix, ja fa temps que em sembla percebre un esbiaixament en la impressió que es té de la magnitud dels mals que patim i de qui pot proporcionar-los remei.

Una prova irrefutable són les enquestes que puntualment es fan a l’opinió pública sobre els temes que més els preocupen. Generalment, el lloc de privilegi sol venir lligat a una moda, a una tendència.

Per exemple, fa uns anys la majoria absoluta en rànquings per l’estil la posseïa el terrorisme. Tothom deia que l’assumpte que més el preocupava era aquest. Fins el dia que la tendència passà (tot i que eren temps en què ETA continuava fent de les seves) i el relleu el prengueren altres coses.

Ara mateix, en moltes llistes d’aquestes el número ú correspon a la corrupció. Però estan segurs que aquest (tot i ésser indubtablement un assumpte vertaderament preocupant) és el que toca més d’a prop a tantes persones (havent-hi atur a quasi bé tots els cercles familiars o de coneguts, gent amb dificultats fins i tot per menjar, etc.)? Personalment en tinc seriosos dubtes, però l’altaveu dels medis de comunicació així ho pregona i seguim la corrent, no fos cas que ens titllessin d’insolidaris o de purs egoistes.

D’altra banda, penso que sovint no tenim del tot consolidada la noció dels recursos integrats que com a societat necessitem i són de menester. Pensem que els grans problemes són indefugiblement competència dels grans “superherois” (Estat, multinacionals gegantines...), mentre que en realitat la manera més efectiva d’atacar-los és tallant-los d’arrel. I aquesta màxima immediatesa s’ha d’aconseguir mitjançant el rol fonamental dels ciutadans o de les administracions més “modestes” (ajuntaments, consells comarcals...).

La prova d’això que estava comentant és gairebé unànimement hi ha la certesa que els que han fet més perquè les conseqüències de l’estat d’excepció que patim no vagin encara a més són entitats de caire independent, amb recursos limitats i, sobretot, de proximitat (majoritàriament associacions sense ànim de lucre deslocalitzades per conèixer les necessitats reals de la població vulnerable i estar-hi ben a prop).

Per tot això em va saber greu que en l’entrevista de la setmana passada no hi haguessin hagut qüestions en aquest sentit, i/o que el senyor Batet no hagués reivindicat amb un major èmfasi allò que l’Ajuntament que encapçala té per oferir en aquest aspecte.

I és que tot i que l’expressió popular diu que “demanar no fa pobre”, potser sí que en canvi podríem afirmar que “oferir fa ric”. Sobretot quan això suposa un esforç fet de tot cor.