Deserció momentània d'una realitat relativa

Aquesta setmana (i sense que serveixi de precedent), després d’un temps sense sol·licitar-los el favor del seu temps per llegir aquest espai, permetin-me que usi aquest Parèntesi com a purgatori per espolsar dimonis personals.

I és que els he de confessar que aquest cop m’ha costat força trobar un tema adient per acceptar el repte del full en blanc i posar-me a donar forma a l’escrit que setmanalment comparteixo amb vostès.

No, no en té pas la culpa una síndrome postvacacional, ni la mandra; tampoc que l’actualitat s’hagi encallat en un port de placidesa i no proporcioni matèria (ans el contrari: per tot plegat, tenim el país més revoltat que mai); ni tan sols és que la fada de la inspiració m’hagi abandonat de sobte (Johannes Brahms deia que sense l’artesania, la inspiració és únicament una canya sacsejada pel vent).

El vertader motiu d’aquesta dificultat cal buscar-lo en un fet personal, totalment trencador i penetrant. Concretament, en un viatge que he realitzat recentment per l’Índia.

Qui hagi visitat alguna vegada aquest país fugint del que és estrictament la component turística i amb els ulls ben oberts a una realitat que, per molt que ens l’hagin explicada, és inimaginable, sabrà de què estic parlant.

L’Índia és rotunda contradicció: et trasbalsa, mareja, irrita, angunieja, devora, cansa, ofèn, amoïna, entristeix... tant, que esperes ansiosament l’oportunitat de tornar-hi.

L’odies per la seva brutícia, el desordre, les terribles desigualtats, les infraestructures desfetes, la pobresa inclement, un Estat invisible, els sense-sostre o els amb-un-sostre-indecent, el trànsit caòtic... però et roba el cor amb aromes, sabors, l’hospitalitat de la gent, la filosofia i l’espiritualitat que s’arreceren fins i tot a les coses més mundanes, els namasté de nens que juguen encara al carrer, perquè fa una mica millors les persones que la visiten i, sobretot (sobretot), per aquell somriure perenne fixat a les cares de la gent.

El perquè els estic explicant tot això lliga directament amb el que els comentava primer del meu bloqueig a l’hora d’escriure l’article d’avui.

He estat testimoni de realitats tan bèsties..., de situacions que aquí anomenaríem “límit” i que allà són el pa de cada dia! He vist milers, milions de persones que tenen com a únic objectiu vital a l’abast la supervivència (arribar a l’endemà!, només això), i per les quals la Felicitat no són les nostres complexes superfluïtats ni les nostres inventades convencions socials, sinó veure els seus fills duent-se un simple mos de pa a la boca!

Per la meva forma de ser, considero que és totalment impossible marxar de l’Índia sense haver-se fet un mateix un replantejament seriós dels valors particulars, sense haver tarat la bàscula de les pròpies emocions atorgant-li un nou valor zero radicalment diferent a l’anterior.

Personalment, sento haver-me topat amb l’hora de reformular el sistema d’ordenació de les prioritats, de la mateixa manera que crec sincerament que potser ha arribat l’hora que aquesta societat en general també es qüestioni quin mèrit tenen certs protagonismes per ofrenar-los actualment tant de valor.

Per això, atorguin-me la llicència que, a aquesta data i a aquesta justa hora, trobi ridículs, quasi bé superflus, temes com ara els inacabables enfrontaments polítics de casa nostra, el futbol, cadenes humanes o autodeterminacions, les bombolles immobiliàries, incomptables crisis, poesies o cançons, lladres i serenos, reunions de bar o que anomenen d’“alt nivell”, noves tendències, especulacions, famosos de moda, estils comunicatius, la gestió corporativa, valors amb data de caducitat... o tantes i tantes coses de què alguna vegada els he parlat i espero seguir-los parlant.

La setmana vinent, segurament la rutina, la immediatesa i la proximitat m’hauran posseït de nou (amb l’esclat d’oblit que inexorablement van escampant), i podré continuar escrivint sobre temes propers que consideraré destacats o dignes de comentar.

Però avui (i sense que serveixi de precedent), permetin-me que hagi dut a terme aquesta deserció de l’única realitat amnèsica que ens autoimposem, aquella que fagocita les realitats alienes, i m’hagi passat tot aquest espai amb la convicció que assumptes que creiem importants segurament no ho són tant.