Cultura col·laborativa

La setmana passada, el setmanari El Vallenc informava a bastament dels canvis que s’havien produït recentment en l’organigrama de les àrees de l’Ajuntament de Valls.

Com a conseqüència del major pes específic que els partits de l’oposició li havien atorgat, l’article feia un especial èmfasi en la modificació duta a terme en el departament de Cultura.

No vull entrar (tot i que sé que indirectament ho faré) en qüestions polítiques. No conec el funcionament intern de la corporació municipal de la capital de l’Alt Camp i, a més, segurament altres companyes o companys d’aquest espai d’opinió ja en faran una anàlisi d’aquest tipus.

La meva única intenció és copsar les inesgotables sorpreses que l’àmbit de la gestió pública continua deparant a aquells que no hi estem avesats, i fer una petita reflexió sobre la necessitat d’establir una ferma frontera entre la responsabilitat pública i la privada o social.

En primer lloc, es deia que les queixes de les corporacions que no estan al govern havien enfocat la diana principalment en el sou que s’havia ampliat a la nova regidora de Cultura.

Particularment, considero que es fa excessiva demagògia del sou dels polítics. Si realment tenen una responsabilitat equiparable a la d’alts executius de l’empresa privada i fan bé la seva feina, el seu sou ha d’estar a l’alçada. Per tant, jo des de fora no puc valorar el salari que solament hauria de venir definit pel catàleg de llocs de treball de l’Ajuntament, en aquest cas.

Ara bé, en l’article comentat també s’apuntava que es criticava que la despesa accentuada per la nova ocupació de la regidora calia sumar-la a les xifres estratosfèriques del sou d’un càrrec de confiança que suposo i desitjo fervorosament que es tractessin en la citació d’un error d’impremta, perquè aquell sí que (com a professional que treballa en el món de la gestió corporativa i, sobretot, com a ciutadà) no el puc entendre de cap de les maneres.

Tinc la impressió que, tot i que en un paràgraf anterior acabo de dir que caldria equiparar un ajuntament o qualsevol empresa pública a una empresa privada, hi ha massa vicis adquirits que compliquen enormement la cosa. Quan un nou partit polític “pren possessió” de l’organigrama d’un estament és lícit que tingui el dret de posar-hi càrrecs de la seva confiança (Einstein ja deia que “els problemes significatius que afrontem no poden solucionar-se en el mateix nivell de pensament en el que estàvem quan els vam crear”). Però hauria de fer-ho en base a uns llocs perfectament definits i amb unes responsabilitats totalment estandarditzades, com els que té qualsevol corporació privada seriosa. S’han d’omplir les tasques amb persones, i no pas a l’inrevés.

La segona cavil·lació que m’agradaria expressar és que crec que en certs sectors no es delimiten suficientment les competències que haurien d’ésser patrimoni exclusiu o majoritari de l’Administració d’aquelles que, en canvi, poden rebre l’aportació fonamental de la societat civil.

Per exemple, en el terreny cultural la permeabilitat hauria de ser total.

A Valls mateix, apart del treball que pugui fer la regidoria corresponent, crec que ningú pot negar que el moviment cultural es deu en gran mesura a la tasca de les associacions. Moltes de les celebracions que han esdevingut part fonamental del panorama vallenc no serien sense l’existència desinteressada de grups no vinculats al sector públic. Seria un luxe imperdonable no facilitar-los les coses.

Per això, quan se senten comentaris, com els escoltats durant la darrera assemblea dels Amics de la Música de Valls, d’una no-col·laboració (per dir-ho finament) entre Ajuntament i aquests grups d’imprescindible rol, et preguntes massa coses que saps que ningú et respondrà.

Aquests fets són els que provoquen desafecció i la nefasta percepció que, quan s’hi barreja la política, les empreses perden massa sovint la seva rigorositat.