Paisatges inesperats

Una capa que ho transforma tot; una manta blanca que converteix la quotidianitat en l’excepció, la rutina en diversió: la neu.

Fa una setmana que en vam tastar les conseqüències (alguns més que altres, certament). La nevada extraordinària ens va sorprendre, tot i que estava de sobres anunciada. La blancor va organitzar una mobilització general que posà el país de potes amunt.
I la sorpresa que és indubtablement una bona nova per al vailet que podrà rodolar amb joia pel mantell de flocs, esdevé un fet negatiu quan els sorpresos són els que haurien hagut de preveure l’assumpte.

Quan ens enfrontem a una situació que sobresurt del que és habitual, és quan realment tenim l’oportunitat de posar nota a la planificació.
Les teories sempre són bones fins que un mètode inductiu (suportat per l’experiència) o deductiu (basat en la hipòtesi, en què partint d’un enunciat universal s’inferirà un enunciat particular) no en reafirma les bondats.

I la nevada del passat vuit de març va trencar uns quants esquemes i, més que això, va mostrar que cal replantejar molts dels models que teníem fins el moment.
Si no, que ho preguntin a la gent de les comarques gironines que es van quedar aïllats i sense els serveis bàsics fins a sis o set nits; o mirin el trasbals que arribà al nivell de col·lapse a Barcelona. Tot, per quatre flocs que no es poden ni comparar amb les condicions severes que pateixen molts altres països.
S’imaginen què passaria amb les nostres infraestructures sumades a aquesta reacció alentida durant l’hivern noruec?

És clar que em poden contestar que en els països que les condicions meteorològiques són especialment crítiques d’una forma normal, ja tenen uns mecanismes reguladors més adaptats a les circumstàncies. Però és que aquí no estem debatent sobre la preparació a la neu, sinó justament sobre la resposta a un esdeveniment inhabitual.

Un paisatge inesperat representa la descoberta, la sorpresa. És l’esperit que guia l’aventura; allò que posava en marxa els antics descobridors cap a continents desconeguts o fa que alguns muntanyencs estiguin disposats a jugar-se la vida per tenir una visió que molt pocs altres mortals tindran l’ocasió de viure.
Un paisatge inesperat és un moment que quedarà gravat a foc en la memòria.

Però com a bons animals de costums que som, cada nou escenari suposarà sens dubte un repte.
Necessàriament les primeres passes en l’hàbitat recentment encetat seran indecises i feixugues.

El que ens permetrà superar el llast de l’experiència que no hi és, serà potser la dosi extra de confiança que ens ha d’aportar el bagatge previ.
I és que a les portes del camí desconegut, qualsevol creuament que suposi haver de triar trajectòria serà un drama.

Com superar, doncs, la situació? Segurament estirant de la corda del que haurem viscut fins aquell punt de la nostra existència. A vegades potser fins i tot havent de fer ús del mecanisme d’acció-reacció: actuar i veure que hem encertat per seguir endavant, o bé tornar a la casella inicial si veiem que l’elecció no fou la correcta.
La tria, en aquest cas, serà en un principi irremeiablement deductiu. La inducció, si de cas, ja ens farà repensar la hipòtesi.

I això val per a tothom. Des del polític que ha de gestionar una situació d’excepcionalitat en el seu país fins a l’emprenedor que dubta abans de tirar-se a la piscina en un moment d’incertesa econòmica.
La qüestió és haver meditat la situació, i actuar en conseqüència amb la coherència d’un passat a les espatlles.

Ara, quan els actes pretèrits forgin un currículum de despropòsits (i haguem ensopegat massa cops amb la mateixa pedra), costarà que la confiança resisteixi l’envestida del paisatge inesperat.