La màquina del temps

El temps és la cinta transportadora per on ens desplacem amb l’ànim que no sigui gaire sovint trapezi.
I és que el temps ens transporta per paisatges modelats per les seves circumstàncies combinant-se amb les nostres; però de tant en tant pot esdevenir l’artilugi pervers que ens ensenyi en primer pla l’abisme d’una velocitat excessivament elevada. És quan ens n’adonem que hem estat perdent detalls pel camí.

Tothom percep el passar dels anys d’una manera personal, a la seva manera. Els instants travessats, les vicissituds superades, les esperes o els dols ressonen amb una oscil·lació característica que modifica en la nostra percepció la llargada de la ruta.
A part d’això, també el sentiment col·lectiu. És cert que quan les dificultats de l’entorn pròxim es fan sentir i som testimonis d’un solc en l’esperit conjunt, la pendent ens alenteix el transcórrer.

Per aquest motiu els mals moments s’eternitzen. Perquè s’han de superar i això costa, però també perquè els emmarquem com a experiències importants mitjançant un monòlit al qual donem voltes a través de l’experiència quan arriben noves complicacions (segur que ho acabaran fent).

I ens anem emmotllant als instants que corren com podem, tant a través de mecanismes individuals (recerca de solucions, motivació, educació, voluntat, persistència…) com de mecanismes d’espècie o evolutius (modes, adquisició de nous coneixements i tècniques, aplicació de tecnologies…).

Per posar un exemple d’aquests darrers elements, fa uns anys la moda dictava que tot havia de sonar a revolucionari. La publicitat mirava de vendre’ns productes com més innovadors i trencadors millor: noves formulacions per als detergents, televisors de cinquena generació, pans de gustos, aigües de colors, formatges sense sabor de formatge…
En canvi, uns anys després la tendència s’ha invertit i es cerca de nou allò que per bé o per mal (massa cops per mal) havíem vist superar-se. Avui es persegueixen els productes “de tota la vida”: verdures ecològiques, minimització de botons en els utensilis electrònics, sopes com les de l’àvia, mètodes de producció tradicionals, modes vintage, gustos d’abans…

Suposo que aquest afany de recuperar característiques de temps pretèrits respon a la voluntat d’alliberar-nos en certa manera d’un present que se’ns presenta carregós, inhòspit i agressiu.
Ja hem vist on ens ha conduït aquest ritme de vida desenfrenat; seria una benedicció tornar de tant en tant a una existència en blanc i negre, sense tants sorolls ni presses.
Però únicament de tant en tant, això sí, que si no encara perdríem els privilegis del progrés!

El que cerquem és una pausa, una tornada a la natura i als orígens per esborrar del mapa, principalment, alguns comportaments que havíem anat adquirint mentre ens deixàvem endur per la corrent de la rutina. Sense ni tan sols arribar-nos a preguntar per què.

Abans de declarar-se oficialment aquesta crisi, estàvem arribant a uns extrems alarmants de competitivitat (entre nosaltres; no pas competitivitat de la que seria oportuna). Escoltàvem els cants de sirena del sistema (i de les entitats financeres), prometent-nos enormes facilitats per disposar d’allò que sobrepassava el nostre poder adquisitiu real. Per tant, si el veí havia comprat allò tan car sense merèixer-s’ho tant com nosaltres, per què jo me n’havia d’estar?
I aquesta actitud s’havia anat filtrant d’estranquis des de l’economia a molts altres àmbits de la nostra quotidianitat.

Ja que en el temps hem trobat un enemic rotundament invencible, només ens resta matisar-lo perquè esdevingui un territori més afí a la perspectiva, més acollidor.
Juguem amb la dualitat per, com a mínim, maquillar l’espai.
Per això les modes van canviant, per contraatacar la parsimònia accelerada dels anys amb tons que n’apaivaguin l’agressivitat o bé per escalfar-ne la monotonia amb lleus frivolitats generalitzades.
Són l’única màquina del temps que la tecnologia ens permet, per ara.