Espill de Nadal

Tothom ho sap i és profecia. Més ben dit, en fem profecia… Les nostres ganes ho poden gairebé tot i fan que assumim aquestes dates com la redempció de la resta d’any. L’instant que ens salvi…
Qui té a la consciència el llast d’un error es lliga amb devoció a les aigües expiatòries del Nadal per purificar-se, i qui sent més o menys impol·luta la seva ànima no desaprofita tampoc l’ocasió de banyar-se en l’excés d’aquestes festes per renovar l’esperança, la desmesura que ens permetrà fugir de la insipidesa habitual.

El Nadal se’ns planteja com un mirall al qual ens exposem amb fruïció. Ens plantarem davant seu i observarem el reflex amb l’íntima curiositat del descobrir-nos a nosaltres mateixos a través d’uns ulls aliens. A través del filtre de colors especials que haurà plantat la tradició i la solemnitat a l’ambient.

Durant les setmanes que dura l’estat d’excepció (alabada excepció), els espills desafiaran les lleis de la física. No hi haurà reflexió ni refracció que valgui, solament una alteració planificada de la consciència per fer-nos partícips de l’excepcionalitat d’aquest començament d’hivern.

Drets davant de la superfície plana del vidre que ara ens desafia amb una insinuació que és d’acollida, contemplarem de fit a fit la imatge i arribarem a la conclusió que avui actua potenciant aquells detalls positius que sovint hi són, però que habitualment passen inadvertits sota la transcendència de la nostra negativitat.
Però no avui. Avui, no. En aquests jorns de carrers engalanats la rialla dels infants que transiten pel carrer es fa més evident, la música més audible, les preocupacions més etèries, i cadascú veu en el seu alter ego presoner del cristall una persona un xic més digna. I el que és encara millor, cadascú aprecia tot el marge que té de millora, tant a nivell individual com col·lectiu.

Certament, és un estat una mica irreal. Hem respirat la droga dura de la il•lusió, i això repercuteix en uns inevitables efectes principals i col·laterals.
Primerament, la vida serà una mica més dolça perquè l’alegria és un ens encomanadís que es propaga amb extrema facilitat; la pandèmia que ara més ens convé.
Després, també aquest retrobat estadi de confiança provocarà que gosem pensar més enllà, que la nostra imaginació gosi volar per sobre de fronteres imposades per la conformació i traci plans i projectes de futur més ambiciosos del normal. Propòsits que tant de bo no quedin ennuegats per la pendent que en molts àmbits representarà el gener.
I finalment, en l’època nadalenca tots ballem en cert grau el fado de la nostàlgia; la saudade de llocs que han marxat o l’enyorança de persones que ja no hi són… El retrobament i aquest “passar llista” exalten la sensació agredolça.

També és veritat que algunes vegades s’organitza un muntatge al voltant d’aquestes dates que ben poc té a veure amb el Nadal autèntic. Consumisme i debats enfrontats sobre què es celebra o què es deixa de celebrar aquest dies (qui opti pel fred festeig de les “vacances d’hivern”, creences religioses o laïcitats al marge, estarà perdent quelcom tan valuós com el pes de tants anys de tradició) es donen la mà per aigualir l’esperit original.
Però, al capdavall, el que queda en la memòria són els instants compartits, les nits màgiques, l’atrezzo dels llocs públics i de les llars i, sobretot, la transformació que s’origina.

Un mirall mai no menteix, i si aquest Nadal reflecteix un individu millor del que som, serà segurament que tot és possible i que tot queda per fer encara; tant durant aquestes festes com més enllà…

Bones Festes.