Construint tres reis

Si no arriben a llegir mai aquest article estan totalment disculpats: sé que tot just Ses Majestats d’Orient acaben de passar i que han deixat un bon nombre de deures pendents.
Aquests dies, toca muntar joguines pels menuts (la típica actitud d’alguns pares de “frustrar” els seus fills “robant-los” el joguet amb l’excusa d’arreglar-lo o ensenyar-los com funciona), llegir enciclopèdies d’instruccions per posar en marxa l’utensili més innecessari o veure on emmagatzemem les noves coses en els indecents metres quadrats de les nostres minúscules llars.

I sí; vet aquí un gos, vet aquí un gat, però aquest Nadal ja s’ha fos. A l’horitzó, una tremenda pendent que promet allargar-se més enllà del gener i fins i tot del febrer o el maig.
També és cert que vindran multitud d’excuses que provaran de distreure la nostra incessant monotonia. Per començar, unes rebaixes ja a la cantonada que ens ajudaran a foragitar la rutina amb l’impuls de l’estrena, amb l’energia de la nova possessió. És clar que tot té un preu i, ni que sigui rebaixat, aquest s’acabarà pagant.

No serà el mateix. El ball d’aquests últims dies ens ha encomanat el ritme i la cantarella de l’estat d’excepció de les Festes. La bateria és probable que se’ns hagi carregat força i que sigui de gran ajuda per iniciar l’any nou i els maldecaps que successivament i irremeiablement aniran arribant. La marxa no s’atura, mai ho fa.

Tot just fa un parell de setmanes estàvem ocupats fent la carta als Reis Mags. Somnis i il·lusions per fi a tir de pedra, amb la dolça espera de la confiança en aquells que ens estimen tant que poden tornar-ho tot possible… Una enumeració, una simple enumeració de coses capaç de transportar-nos a indrets d’infantesa, en aquell estat d’excitació permanent del qui desconeix el significat del mot impossible…

I ara que la llum del matí del dia de Reis ha convertit la incògnita en un despertar revelador, tenim dues opcions. La primera: alegrar-nos d’haver estat tan bons que ens han portat tot el que ens han regalat (molts cops aquesta ofrena vindrà sota l’aparença de l’alegria dels que reben). La segona: mantenir intacte l’alè fins l’any vinent, bescanviant el valor material d’allò que no ens han dut per l’oportunitat d’esforçar-nos per aconseguir-ho o de millorar per tornar-ho a provar d’aquí a dotze mesos.

Tant de bo fantàstics personatges com els tres que il·luminen el sis de gener es quedessin amb nosaltres tot l’any. Però com que les seves obligacions els faran retornar inexorablement al seu país per preparar la propera gran operació de logística, seria positiu cercar-ne substitutius (mai substituts), persones capaces de retornar-nos quotidianament la fantasia, la lluïssor d’ulls, la joia...

Com haurien d’ésser aquests individus dignes de despertar-nos el que tenim adormit?
Podem tendir a creure que seria molt complicat trobar algú capaç de retenir un do tan preuat, i deixar-ho córrer; o bé podem triar l’altre cantó per disposar la nostra fe a fons perdut i afirmar que aquest objectiu seria tan fàcil com que algú personifiqués les característiques que més trobem a faltar darrerament en aquesta societat o en les nostres vides.
No seria pas res descabellat: simplement algú que confiés en les persones, de la mateixa manera que l’infant confia en la monarquia que li regalarà un somriure; algú que s’assegués al banc de l’andana amb la seguretat que mil trens interessants estan per venir encara i algú que s’agafés els problemes com el pretext que realça l’alegria que de segur vindrà després.

Sense anar més lluny, si nosaltres fóssim capaços de reunir aquestes tres característiques ja seria un bon començament.

De reis només n’hi ha tres, que per aquest any ja han passat; però amb una mica d’entrenament podríem arribar a esdevenir uns patges dignes, més enllà d’Orient i Occident, més enllà del treball temporal... Persones amb la il·lusió sempre preparada per desembolicar el regal del dia a dia, la veritable sorpresa que ens posa a l’abast de la mà el tresor de l’eterna infantesa.