El mur

Aquests dies s’està commemorant el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, i l’assumpte realment dóna per molt.

I és que, a part de la significança de l’obertura de fronteres entre les dues Alemanyes i de l’enderrocament de l’antiga RDA, aquest fet va suposar una nova possibilitat per un grapat de països que s’emmirallaven en els ideals del Comunisme per seguir ancorats en models obsolets.
Quan Polònia o Txecoslovàquia, per citar dos noms, van veure que ni la solidesa d’aquella colossal construcció berlinesa suportava el seu model polític, potser se’ls féu visible que aquest podia ésser molt bo com a mirall teòric, però a la pràctica havia significat en general només una idea esbiaixada que havia servit de coartada a moltes dictadures i mals governs.

Parlant del novembre del 1989 en què els fonaments del gran escull havien fet figa, s’ha trobat ocasió per fer recordatori de les transcendents revolucions que havien començat durant aquells dies.
Un reportatge emès fa uns dies a Televisió de Catalunya, per exemple, actualitzava les fesomies i les actituds a dia d’avui dels protagonistes de la revolució de Vellut de Praga. I excepte algun cas puntual com el de l’expresident Václav Havel, combatent idealista, les conclusions del document eren veritablement pessimistes (o més aviat realistes; amb aquell realisme que tots copsem però ens neguem a empassar).
La gran majoria dels que es van aixecar ara tot just fa vint anys cridant pel canvi, són l’any 2009 persones que han perdut la fe en aquella lluita per modificar les coses, i vaguen, com la població tipus, a mercè de l’aigua dels fets, sense força per afrontar la contracorrent.
Deu ser l’edat; o pot ésser per una manca de fe en el sistema, que és, això sí, vertadera pandèmia.

Entre els actes que s’han anat realitzant a la capital de l’Alemanya reunificada per emmarcar l’efemèride, es va celebrar la passada setmana un concert del grup irlandès U2.
I per prevenir possibles aglomeracions, als organitzadors no se’ls va acudir millor idea que aixecar una barrera de visió just al punt on anteriorment s’havia alçat el mur de la discòrdia. Això va crispar els ànims de la gernació i es van encendre unes quantes guspires d’indignació.

Aquest fet, anècdota sense més al cap i a la fi, posa de manifest que les barreres, els límits, són quelcom inherent a la nostra societat.
Està molt bé que commemorem la caiguda d’antigues traves, però també caldria que ens poséssim a reflexionar sobre les que tenim actualment i, sobretot, sobre les que ajudem a bastir encara constantment.
I no em refereixo únicament a obstacles físics com per exemple el mur de la vergonya de Jerusalem (potser l’autèntic mur de les lamentacions) o el que separa les dues Corees, sinó també a paranys preparats per la malícia humana sota l’aparença de racismes, xenofòbies o rancúnies arrossegades del passat, amb un cavall de Troia estirant el carro d’una Història de la que no sempre és bo aprendre.

Ara tenim un món globalitzat en què els costums d’uns pocs han esdevingut el costum de tots, i on les distàncies han desaparegut gràcies als moderns medis de comunicació i de transport.
Però aquest temps que ens estalviem, l’emprem per conèixer “el país de l’Altre” fent turisme o per saber de la “cultura de l’Altre” escoltant la veu dels molts narradors omnipresents que apareixen; gairebé mai per conèixer “l’Altre” preguntant-li directament.

El discurs actual roman tacat per preceptes imposats i prejudicis sobre moltes (masses) qüestions.
I això sí que esdevé un mur vertaderament infranquejable. El mur dels nostres dies.