Obama no era pas la lleona

Avui m’agradaria comentar dues notícies. Dues.
La primera: la lleona que deien haver vist a les Terres de l’Ebre.
La segona: el veredicte del premi Nobel de la Pau d’aquest any.

En referència al tema que he anomenat en primer lloc, suposo que ja n’hauran sentit a parlar a bastament. És una d’aquelles noves “estèrils” que de tant en tant ocupen portades i atencions.
Per resumir-ho, la setmana passada va aparèixer l’anunci que havien sorgit diverses persones que havien vist al voltant de la població de L’Aldea un animal que tenia tots els números d’ésser una lleona. Amb l’atemoriment general dels veïns, els cossos de seguretat van haver de mobilitzar un bon nombre d’efectius per mirar de trobar la bestiola. I això va donar peu als medis de comunicació per efectuar-ne un seguiment més important que si s’hagués tractat d’una invasió alienígena.
Al final, tot i ser, com hem dit, una notícia “estèril”, no va acabar com a tal, i va pagar els plats trencats un gos que passava per allí i que tenia sospitosa semblança amb el presumpte perpetrador de tot el guirigall. Amb un tret el van eliminar del mapa, el pobrissonet meu. Van pagar justos per… ni tan sols pecadors.

El segon tema, del qual encara em cap menys dubte que a hores d’ara ja el dominaran plenament, és l’entrega del premi Nobel de la Pau d’enguany a en Barack Obama.
No em posaré a fer la valoració de l’home i de la seva tasca. No el conec i, a més, segur que el comitè noruec (tot i ser suec, Alfred Nobel deixà en testament que un comitè de cinc persones elegides pel parlament noruec hauria de triar el guardonat de la Pau) ha fet un procés deductiu altament productiu per avaluar els pros i contres del personatge i, sobretot, de la Persona. Simplement m’ha cridat l’atenció la priorització que ha dut a triar-lo precisament a ell en comptes d’altres candidats.

Evidentment, el nou president dels States ha dut una alenada d’aire fresc a la situació mundial actual. Té un gran mèrit que un nouvingut sàpiga crear una bombolla d’esperança tan concentrada a partir de mots i de fets encara no concretats. I s’ha d’agrair.
Ara bé, d’aquí a merèixer-se el guardó que el considera una de les persones que més ha fet per a la pau mundial, potser n’hi va un tros. I aquest tros que li manca és que ha promès molt i ha actuat menys i, sobretot, que hi havia gent al seu davant que porten dècades treballant per a la pau sense cap mena de reconeixement, enmig d’un silenci abnegat.

Què deu pensar el missioner que fa dècades que viu al Congo i s’alimenta quotidianament amb els mateixos aliments impossibles (i a vegades invisibles) que el poble que ajuda? o el professional que, podent haver optat per una vida acomodada, per humanitat ha triat viure en condicions inhumanes? Què deu pensar des del cel Vicenç Ferrer? I tots aquells que la seva única arma per combatre la misèria i la injustícia no és l’Air Force One ni un tractat firmat en una opulenta estança, sinó una pissarra i dues dosis de penicil·lina?

Si en aquests moments estiguéssim parlant que a Obama se li ha atorgat un hipotètic Nobel de Política, indefugiblement apareixerien menys dubtes (o cap). Però per condecorar-lo amb una distinció com la que se li ha donat realment (on el que hauria de pesar més és la trajectòria, la insistència sense descans i sovint a contracorrent per canviar el món; creure i fer creure cada jorn que la utopia és possible), encara li queda una bona volada i trajectòria.

Però en aquesta època de necessitats s’ha intentat vendre esperança; una cortina de fum que tapi el bosc cremat, acompanyada d’una veu en off que narri que darrere de la boira venen els temps millors.
De la mateixa manera que hi ha qui vol veure en el gos amb què es creua un animal salvatge de mida desproporcionada per salpebrar una vida insípida.

De moment, però, Obama no té tant d’extraordinari. No està preparat encara per ésser la lleona que a alguns els ha semblat apreciar.