La rendible possibilitat

L’última setmana l’entitat Loteria de Catalunya, depenent del Govern de la Generalitat, ha retirat un joc, el Combi 3, als quatre dies de la seva comercialització. L’explicació, segons ells, és que s’havien equivocat en fer-ne el plantejament i a l’hora de la veritat atorgava massa possibilitats de guanyar als desesperats jugadors i repartia excessius premis.
Un greu error de càlcul davant de tota la inversió d’adequació que requerí un producte que solament estigué quatre jorns en el mercat.

Quin barem s’usa per conèixer quant és el màxim permissible que els contribuents que inverteixen en una aposta es mereixen obtenir?
Segurament es deu tractar d’una mesura basada en la rendibilitat. De fet, quasi tot es sustenta actualment i dissortada en aquesta noció.

Hauria, però, un òrgan públic de basar-se en els mateixos conceptes que una altra empresa qualsevol o bé hauria de considerar alguna cosa suplementària?
La divisió de jocs i apostes de la Generalitat funciona primordialment com a una font extraordinària de finançament (tot el finançament que pertoca a Catalunya no és gaire cosa més que una loteria, de fet), però tot i així no deixa d’ésser part de l’ens públic.

I ara, amb tot això de la crisi, s’ha clarificat més que mai que el govern d’una nació (espero que aquest article no hagi de passar pel Constitucional pel fet d’haver emprat aquest mot) no difereix gaire de la gerència d’una empresa dedicada a qualsevol altra activitat.

Quan, finalment, els nostres mandataris van reconèixer que havíem entrat en una perillosa depressió econòmica en què la redempció de l’anticicló s’albirava llunyana, van aparèixer els experts de torn recomanant l’actuació que aquests havien de prendre per enfrontar-se a la situació.
Uns deien que la solució passava per augmentar la despesa pública (així es podia fomentar l’activitat econòmica, reduint l’atur i possibilitant noves oportunitats a l’entorn d’allò realitzat), mentre que d’altres creien que aquest no era pas el millor arranjament (seria un contrasentit gastar, en temps de penúria, en temes que justament si no estava previst realitzar-los immediatament no devien ser pas tan imprescindibles, posant-nos a improvisar precisament ara).

Al final, tot ha quedat, sobretot en l’àmbit del territori espanyol, tan abstracte, tan eteri, que ben bé no se sap quin era el parer del govern. I això, considerant que a hores d’ara hi hauria d’haver fetes més d’una i de dues actuacions, té delicte.
Hi ha hagut una clara omissió del deure de socors de la part de població que necessitava respostes. Respostes i, en algun cas, pa a taula.

Tot s’ha limitat a preveure accions puntuals per grans corporacions que han aprofitat la inoperància del govern de Zapatero i la seva necessitat de mostrar moviments per prendre’ls el número. Només cal veure el cas de les empreses automobilístiques que han sucat de subvenció i han acabat acomiadant igualment i fent els que han volgut o els famosos plans de “rescat” de bancs i caixes. És clar que aquests, ara que tenien la gent ben collada amb crèdits i hipoteques, eren els que havien donat coartada als governs per la crisi que ara estem patint i bé se’ls havia de pagar el favor…
En últim terme, la bombeta de les idees s’ha il·luminat amb una corrent de desesperació que l’alimentava i cremant els de sempre: una pujada d’impostos i tot resolt (com a mínim fins demà).

Si els grans tenen totes les possibilitats de guanyar, per què als menuts se’ns compten tan estrictament que les nostres probabilitats de premi no sobrepassin en absolut el llindar de la rendibilitat?
Quan la política es converteix en un negoci, els ciutadans esdevenim la moneda de canvi, la freda transacció que ens ven a la trista impressió que triem a qui triem en les properes eleccions sempre en sortirem devaluats.
Potser mai cap possibilitat ens sortirà rendible.