Progrés estàtic

Els nostres paisatges estan canviant, i ens hi hem d’acostumar. A mida que el present tiba la corda tot expandint-se cap al futur, sorgeixen una sèrie d’alteracions pintades amb cromatismes desacostumats.
I no parlo en clau metafòrica (que també), sinó que en referir-me a paisatges vaig precisament a això, a les transformacions que els nostres camps, turons i prats estan patint. Concretament, a les causades per un motiu ben particular.
Ho tenim ben a prop, només cal sortir de Montblanc en direcció a Tàrrega per trobar una diferència notable respecte a fa pocs anys. A banda i banda de carretera, monumentals aerogeneradors ens veuen passar.

És clar que hem d’aconseguir l’electricitat d’alguna manera, però potser s’està obviant un debat que fóra necessari haver encetat abans de començar a actuar, a implantar; molts cops sense solta ni volta.
El tema de l’energia ha estat històricament controvertit. De fet, algunes mogudes sonades i perillosos enfrontaments entre superpotències han estat encesos per assumptes que hi estan vinculats. Però actualment fa l’efecte com si una part de la discussió estigués ben vista d’avantmà mentre que l’altra part fos tabú, condemnada sistemàticament pel judici previ d’aquells que creuen tenir una veritat absoluta.
Per exemple, per què no s’està fent una deliberació seriosa, en termes i amb arguments científics, de l’opció nuclear i, en canvi, altres mètodes duen una etiqueta d’“energia verda” que els tapa qualssevol de les mancances i els beneeix?

Aquests dies la possible pròrroga d’explotació de la central nuclear de Santa Maria de Garoña ens dóna una nova excusa per a parlar-ne.
No vull postular-me com a defensor de l’energia nuclear, ja que no és la panacea, naturalment; però el que tampoc m’agrada és ésser espectador d’una manipulació com la que s’està duent a terme en aquest àmbit. S’està bastint un debat a partir de tòpics i d’una preocupant manca de criteri propi, tant per part de molts dels que hi tenen quelcom a decidir com pel que fa a la societat en general.

L’origen nuclear té com a principal inconvenient la disposició final dels residus radioactius produïts en les centrals. Haver de tenir sota custòdia elements de rebuig amb períodes de semidesintegració tan elevats és, certament, una gran responsabilitat i suposa un preu elevat.
En contraprestació, l’anàlisi de cicle de vida del producte obtingut resulta quasi òptim en termes de CO2 equivalent (uns 7,8 g CO2-Eq/kWh electricitat), fet que tira per terra la convicció inicial de molta gent que es tracta de quelcom intrínsicament danyí.

A més, la realitat és que, avui per avui, aquesta font produeix aproximadament un 20% de l’electricitat consumida a Espanya i del mix energètic global espanyol.
Quina és l’alternativa? I, si la tenim, hi ha algun pla que la recolzi? O és senzillament anar omplint el territori de molins de vent fins que es trobi una sortida coherent?

I és que és lògic que es qüestioni l’energia eòlica, també. En primer lloc, perquè actualment aquesta s’obté d’aerogeneradors amb baixos rendiments; quan s’aconsegueixi tenir-los més perfeccionats, potser serà ja tard i tindrem els camps infestats d’aparells ineficients amb els quals ens haurem gastat el pressupost destinat al canvi de model energètic. A més, quants quilòmetres de paratges naturals s’han hagut i s’hauran de disfressar per tenir els quilovats equivalents als obtinguts diàriament per una sola central nuclear? quanta contaminació visual? Quants ocells morts per les pales d’aquell ferro girant veloç?

Molts interrogants. Ara bé, cal que ens hi posem i, meditadament i amb cautela, fem una llista de pros i contres de l’energia eòlica, de la nuclear i de qualsevol alternativa, que serà benvinguda. Sense prejudicis ni coaccions.
No es tracta de ser pro-nuclear ni de creure que alabant l’eòlica incondicionalment serem més protectors de la natura. Primer de tot, es tracta de construir una opinió, tractar les diverses posicions per igual i, si no és massa demanar, engreixar la maquinària de la I+D per ser capaços d’ampliar de mica en mica la llista de possibilitats.

Si continuem simplement anant fent com fins ara, d’aquí a uns anys serem tots molt ecologistes, però a l’ombra de molins brillants, bufant desesperadament com nous Quixots per apropar-nos a un progrés estàtic i immerescut.
Neo-Quixots resant amb fe perquè apareguin els gegants. Però, definitivament, qui no busca amb èmfasi la bogeria mai potser serà del tot un boig.