Les imposicions que triem

A Corea del Sud, el mes passat van tenir eleccions legislatives. I els resultats van ésser planificadament sorprenents. En primer lloc, perquè la participació fou del 99,97%; i per un altre cantó, perquè els guanyadors ho van fer amb el 100% dels vots. O sigui, la democràcia perfecta!

És clar que el partit que sortí victoriós era el del líder suprem, Kim Jong-un, i que no es presentava cap altre partit. Però això no treu que tothom (tothom!) hagués marcat la casella del “sí”.

Però la República Democràtica Popular de Corea no és un cas aïllat. Cuba, Síria, Veneçuela, Azerbaidjan, Somàlia i, malauradament, molts altres països tenen “llibertats” semblants.

Aquestes dictadures “democràtiques” controlen el poder judicial, la policia, les organitzacions civils o els mitjans de comunicació per ofegar qualsevol pluralisme i vendre el missatge uniforme i estandarditzat que interessi. Són governs que justifiquen la seva obra en nom de la llei, l’ordre i la prosperitat. I afirmen no perpetuar-se en el poder per pròpia voluntat, sinó perquè “no hi altre remei”, i en nom de la corresponent bandera.

I els ciutadans acaben assimilant que aquells governants són bons perquè “tothom” ho diu. I conseqüentment acaben autoenganyats, “entenent” que aquella elecció és seva, íntimament personal.

Ara que, pensant-ho bé, això ens passa d’una forma totalment corrent en moltes de les circumstàncies de la vida: pensem que tenim llibertat per elegir el que vulguem, però en realitat simplement estem triant entre les opcions seleccionades que ens han elegit.

Per exemple, la programació temporal de les nostres jornades lliures o festives ve determinada per uns condicionants socials/tradicionals: les vacances es fan el juliol o l’agost; el canvi d’hora ens trastocarà costums; la Setmana Santa suposa una escapada (de la llar o de la rutina) per qui s’ho pugui permetre; el Nadal és un espai de repòs, balanç, trobada i consumisme...

També els productes que comprem, al capdavall, són els que volen que adquirim.

A través de les accions de màrqueting (amb publicitat, una bona imatge corporativa, ubicant el gènere a la lleixa més accessible del supermercat, etc.), una empresa posicionarà el seu fruit en una posició privilegiada en el rànquing dels nostres interessos o bé entre allò que ens és familiar, i “per costum” acabarem abocant-ho al carro.

O pot ser que la marca ni tan sols hagi d’intervenir. Amb el boca-orella de veïns i coneguts emprarem allò que ens diuen que ens serà útil; o, pitjor, ens deixarem convèncer de comprar quelcom que mai hem necessitat per no quedar “fora de joc” en àmbits on tothom “que és algú” en té un.

La cosa arriba a uns extrems tan colossals que fins i tot els nivells d’estrès, de pressa i de maldecaps que acabem acatant depenen en bona mesura de dictats externs a nosaltres.

Si no sortim els últims de la feina (i, sobretot, sempre després que ho hagi fet el cap) ens fan veure que no som bons treballadors; si no expliquem un viatge substanciós quan ens demanin on hem anat de vacances, hi haurà qui dubti de l’èxit social assolit; si els nostres fills no tenen un currículum extraescolar que quasi bé faci que ens hagin d’enviar postals de tant d’estar separats, no els estarem proporcionant una educació equilibrada; si no ens hem arrecerat a un dels hobbies de moda, serem uns freaks... I tantes i tantes altres possibilitats.

Fins i tot en les creences, en les ideologies, existeixen aquestes alternatives que creiem que elegim, però en realitat no.

Per exemple, si no som en absolut afins a una determinada tendència política, cultural o de qualsevol altre tipus, se’ns condemna a pertànyer automàticament a l’estrat oposat. Si no ets de dretes, ets d’esquerres... com si no hi pogués haver termes mitjos o, encara millor, termes inventats a mida de cadascú.