On vas? On anirem?

Si últimament, mentre estan mirant la televisió o escoltant la ràdio, han reüllat la finestra del menjador i han maleït viure en una planta baixa o bé no tenir ja més cabells per estirar-se, deu ser que estaven emetent la publicitat que m’imagino.

Sí, efectivament, parlo de la famosa campanya “Envàs, on vas?”, de l’Agència de Residus de Catalunya.

Feia temps que un anunci no cridava tant l’atenció com aquest. Tothom ho comenta. Bàsicament per a mal, tot sigui dit; per a criticar-lo i deixar verdes la seva posada en escena, aquella música misteriosament enganxosa i la rima facileta.

Però suposo que la missió de la publicitat no és que alabin la fotografia ni el treball dels actors, sinó simplement que li facin cas. Llavors, l’objectiu està certament complert amb escreix.

De fet, la gent està fent vertaderament cas del missatge de l’espot. I per aquesta banda plouen una altra part de les crítiques vessades sobre els promotors.

Aquests detractors exposen que a molta gent ja li costa prou reciclar, com perquè a sobre vinguin a la gent amb matisos i a complicar-los les coses. Que si alguns plàstics al groc, altres al marró...

Però, jutjant-ho serenament, la funció de constatar que no s’estan fent bé del tot les coses és totalment licita i, és més, necessària.

Segurament el que passa és que les persones tendim per naturalesa a escoltar més allò que ens interessa.

Si vivim en un apartament de quaranta metres quadrats on els tres o quatre receptacles mínims per fer una separació de residus més o menys coherent ja ens ocuparan mitja cuina o una part del rebedor i tot, forçarem les orelles a cloure’s quan algú ens intenti convèncer que per anar bé hauríem de partir la brossa encara amb més fraccions.

És probable que ja haguéssim vist que al contenidor groc hi consta la llegenda “envasos” escrita, però la comoditat ens decanta cap a l’omissió, quan aquesta ens pot foragitar algun maldecap.

És la naturalesa humana. Necessitem que algú ens faciliti la vida!

L’altre gran debat que s’ha obert amb el popular “Envàs, on vas?” és el de fins a quin punt els ciutadans hem de fer unes feines que alguns diuen que haurien de ser competència de l’Administració.

En aquest punt s’ha encetat fins i tot una lluita política. I és que són moltes les veus autoritzades que afirmen que, encara que vagi a parar al container dels envasos un plàstic que mai ha contingut res o al de vidre una copa de cristall de Murano, no solament s’efectuarà la separació corresponent a la planta de tractament, sinó que fins i tot aquests elements “aliens” arribaran al punt final del procés de reciclatge.

És clar que hem de comptar que entren en l’assumpte interessos comercials. Quan una empresa treu al mercat un producte que va contingut en un envàs (ja sigui de plàstic o de vidre), aquesta està pagant el reciclatge que ha de tenir lloc al final de la seva vida útil.

Aquest simple fet fa que en els temes mediambientals, encara que pretenguem dissimular, tots hi estem involucrats.

L’èxit que la natura noti el menys possible els excessos del nostre consum vindrà determinat perquè una empresa disseny un producte sostenible i pagui una taxa, el consumidor dipositi l’embolcall al lloc correcte (a part de suportar la part del pagament de reciclatge que haurà repercutit en el preu final) i l’Administració  gestioni el final de cicle (que serà alhora el principi d’un nou ús) adientment.

Per tant, encara que no ens deixem convèncer fàcilment per anuncis carrinclons que ens interroguen sobre dilemes plastificats, necessàriament hem de contraatacar preguntant-nos a nosaltres mateixos cap a on volem anar.

I és que l’estat en què anem deixant el planeta ha de condicionar per força aquesta resposta. El futur el passarem allà.