Mea culpa

La culpa és un ferro roent, una branca espinosa que quan ens la trobem a les mans el primer impuls és el de desempallegar-nos-en. Però hi ha qui acata les conseqüències dels seus actes i actua amb responsabilitat, i qui fa ús i servei de tota la seva xarxa d’argúcies i influències per esbandir-se’n les mans.

Aquestes últimes setmanes s’ha parlat a bastament del “Cas Pallerols” i hem pogut ser testimonis de la pasta amb la que està feta la nostra justícia. No és més que una massa dúctil i esponjosa que esmorteeix els cops a aquells que es poden permetre el luxe de ruixar-la.

Si tens diners no et preocupis, que dels jutjats no ha d’existir res més que la sala de la màquina del cafè on el teu advocat comprarà la part de raó que el jutge no t’haurà sabut veure.

I embolicat amb tot l’assumpte, ha sobresortit la figura d’en Duran i Lleida, amb un debat alternatiu però relacionat. Ja sabem que com que ostenta un rol polític de primera fila tot allò que l’envolta transcendirà molt més.

D’una manera emfàtica i contundent s’ha qüestionat la decisió que ha pres, ara que s’ha comprovat el finançament il·legal del partit que dirigeix, de no dimitir dels seus càrrecs (tal i com havia afirmat que faria si es donava la circumstància).

Però com que la tangent és ferma i permet la sortida en situacions d’emergència, s’ha escapat per aquí i ha fet com qui sent ploure.

Realment no sé si aquest senyor hauria de plegar o no. Això ho haurien de decidir els comitès del seu partit (observant si, com a mínim, es pot desprendre alguna omissió de supervisió del fet que no hagués percebut l’entrada d’uns fons d’origen dubtós) o bé la seva consciència.

Ara bé, el que no es pot fer és criticar fins i tot aquells que l’únic que fan és expressar el dubte o posar-li a l’alçada de la vista que la dimissió ben bé podria ésser (o hauria d’ésser) una alternativa real.

La vida és així. Hi ha persones que quan veuen que han trencat un vidre se’n van corrents; o fins i tot que, quan surt el propietari enfurismat, miren de reüll el veí del costat per mirar de traspassar-li les culpes.

De manera contraposada, existeix igualment la gent farcida de recel que quan senten el dringar d’una finestra esquinçant-se miren d’apartar tots els objectes contundents del seu voltant, conscients que, encara que siguin totalment innocents, tenen tots els números per carregar-se-la.

I entremig d’aquests dos extrems, els individus honestos que fan coses bé i de tant en tant s’equivoquen (la “Common people” de la cançó dels Pulp). Persones que quan sobrevenen aquests errors els admeten, entre dents o d’una forma oberta, i immediatament comencen a cavil·lar per emprendre mesures correctores, sense plasmar cap esmena a la seva responsabilitat.

Quan realitzem una acció, estem assumint l’edat pròpia d’aquest fet. No s’hi val a fer-nos els marrecs consentits i esquerps que quan quelcom se’ls trenca a les mans maleeixen qui els ha donat la joguina. Aquesta tendència és malauradament massa usual a la nostra societat.

Segurament sí que és cert que polítics, bancs, empresaris, mitjans de comunicació i tants i tants col·lectius o individuals ens haurien pogut facilitar una mica més les coses. Però la responsabilitat final és nostra. I això constitueix més una oportunitat que una amenaça.