Personatges d'auca

La setmana passada fou notícia la infermera que es suïcidà després d’haver estat víctima d’una broma telefònica.

L’episodi ve protagonitzat (d’una forma en principi passiva, això sí) per Jacintha Saldanha que, mentre treballava a l’hospital londinenc King Edward VII, va rebre la trucada d’uns graciosíssims locutors de ràdio australians que, fent-se passar per la reina Isabel II i el príncep Charles, li demanaven informació sobre l’embaràs de la duquessa de Cambridge, Catherine Middleton, que en aquell moment era tractada allà. La pobra va picar i relatà certes informacions confidencials.

Les conseqüències de l’“anècdota” foren tan nefastes que la infermera, segons sembla, decidí treure’s la vida unes hores després.

Segurament les burles i la pressió causada en els cercles mediàtics i íntims a la seva persona no deuen ésser els únics responsables de la mort. Per arribar a un extrem tan salvatge és possible que ja carregués prèviament un gran llast. Però evidentment la confusió devia burxar amb malícia la ferida fins a provocar semblant i irreparable seqüela.

El cas ens hauria de servir a tots plegats per reflexionar. És cert que uns tenen més culpa que altres, però quan riem les gràcies d’alguna d’aquestes accions esdevenim còmplices. Estem massa acostumats que els medis de comunicació utilitzin el primer vehicle que se’ls posa a mà per obtenir audiència o vendre uns quants exemplars.

Quan l’atenció popular els enquadra, les persones individuals es transformen en una representació, un paper a l’auca que il·lustri el que els paràsits pretenen dir. El drama personal queda emmascarat per la transposició pública, Tanmateix, quan s’acabi l’sketch o finalitzi la pronunciació de la notícia ningú no farà picar la claqueta, cridarà “bona!” i els actors ja podran córrer a canviar-se la roba. Aquí no hi ha attrezzo ni vestuari, solament un hoste real, una situació grapada a la pell de l’individu que l’acompanyarà com a mínim fins que trobi la solució que de moment ningú li ha ofert. Avui, per interès, li prestaran atenció; però gairebé mai resolució. Demà, ni aigua ni record.

Encara que en una temàtica que res té a veure, el comentari em remet a les proclames (i el que és encara pitjor, la conclusió en forma de legislació) del ministre espanyol Wert.

S’hauria d’anar molt en compte abans d’utilitzar l’educació com una arma ideològica. De fet, grans errors de la humanitat han començat d’una forma semblant. Per això des del cantó de la gent raonada no s’entén gaire bé (ni dins del seu partit mateix, crec) que des d’un càrrec tan representatiu i cabdal com el que ostenta empri conceptes quasi bé bèl·lics com els d’españolizar o aquest intent maldestre d’estandarditzar les peculiaritats dels diferents territoris que composen el seu reino. Estem parlant de proporcionar cultura a nens i a joves, senyor! no de dividir un poble i de buscar problemes allà on s’ha anat fins ara a l’una amb perfecta harmonia!

Sincerament, percebo el tema d’una manera molt semblant a com ho feia en el primer cas: per interessos no es dubta a utilitzar les persones en benefici propi. Les generalitzacions estan a l’ordre del dia i la moralitat no posa cap entrebanc a l’hora d’anul·lar  les especificitats de cada particular per emmotllar la forma a allò que es vol vendre. Oblidant que darrere de l’agrupació i de la “notícia” hi ha noms propis, cares, cossos, llàgrimes i algun somriure cada cop més racionat.

És una vertadera llàstima que manquin els escrúpols per involucrar persones en batalles forasteres (i més encara si són inventades). Per molt que siguis un medi públic o un ministre prepotent, no tot s’hi val. I quan s’afirma que algú té uns problemes que en realitat no té, l’únic que s’està fent és buscar-li una confrontació i una necessitat irreal de donar explicacions. I cap idea aliena mereix turment, i menys quan és per tapar ineptituds o la manca de recursos de tercers.