Normalment, aquesta expressió està pronunciada amb bona fe, per animar
algú que ens narra les seves desgràcies i mirar d’aconseguir que no s’estanqui
en una pèrdua de fe provocada per la cruesa de la seva situació present.
Però a vegades aquestes quatre paraules poden esdevenir salvatges. Quan
se sap que són una manera de conformar-se poc realista, amb una paret molt alta
que distancia la seva teòrica de la pràctica.
Darrerament ho estem sentint molt. Els temps durs que transitem fan que
l’espera sigui una pràctica corrent. Confiem que arribi una brisa que bufi en
una direcció favorable o, si més no, que amaini aquesta llevantada que ens omple
de sorra els ulls.
Així (en moments com els d’ara, enmig de la tempesta en aquest desert),
qualsevol horitzó és impossible de distingir.
Per culpa de la coherència amb l’estat global deixem de realitzar
moltes coses que desitjàvem fer; aparquem projectes, somnis, canvis i motius
que per sí sols i per la intensitat amb la que els anhelem bé podrien valdre tota
una vida.
Normalment, com dèiem, per culpa directa del context; però moltes
vegades també aprofitem l’excusa de recolzar-nos en aquest per aplaçar fets que
ja havíem d’haver fet. Necessito una
variació en la meva existència, però ara no cal ni que m’ho plantegi perquè no
em deixarien, pensem algun cop. I abandonem abans de l’intent. Sense ni tan
sols provar-ho.
Quan s’acabarà aquest període de decadència i ens podrem permetre
aixecar un xic el cap per reüllar el que ha de venir (i no poder trobar
disculpes per mantenir la immobilitat)?
A hores d’ara fa de mal dir. Els factors (ja siguin polítics, mercats,
bancs, constructores o serenos) fan l’aparença d’estar totalment girats i no
tenir cap tipus de voluntat de virar la posició, ara com ara.
I nosaltres quedem a la seva esquena, havent de mantenir el pas feixuc
i últimament fins i tot cap endarrere que ens marquen els que, pesi qui pesi,
continuen tenint la paella pel mànec com han tingut sempre.
Per això no sembla que ens puguem permetre el luxe de mantenir-nos a
l’expectativa. La cosa va per llarg.
D’aquí que darrerament es parli tant de la innovació i l’emprenedoria
com a vies d’escapament de la maleïda crisi.
Innovació no és simplement inventar productes revolucionaris que mai
ningú havia gosat imaginar, amb pressupostos molt elevats i mitjans dignes de
la NASA. També és realitzar en un moment determinat el que la majoria no
s’atreveix a fer, trobar una cosa aparentment prescindible i convertir-la en
indispensable o bé canviar una mica el procediment per oferir un
servei/producte diferent, a la mida d’aquella persona que potser estava cercant
justament això.
Anàlogament, ésser emprenedor tampoc no és tenir un gran capital per
invertir o una idea de negoci sinònim d’èxit segur. És tenir l’empenta
necessària per començar la travessa sense témer la forta pendent amb què aquesta
s‘inicia.
I tot això no només en l’àmbit dels negocis, sinó en el de la vida en
general, a l’escala que vulguem.
En instants en què proven de minvar-nos i sembla que pretenguin
allunyar les solucions de la riba del nostre ego, pintant-ho tot grandiloqüent
i només resoluble a les mans dels poderosos, és més que mai l’hora que agafem
el bou per les banyes. Ja n’hi ha prou d’esperes.
Segurament és cert que “ja vindran temps millors”. Però ningú ens
tornarà els dies que passin mentre aquests no arriben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada