Higgs

La setmana passada, científics del CERN (Centre Europeu d’Investigació Nuclear) van anunciar haver descobert en el seu col·lisionador de partícules proper a Ginebra una nova partícula subatòmica que per característiques podria correspondre al famós bosó de Higgs.

Per què tant de rebombori per tenir indicis d’haver trobat una cosa tan ínfimament microscòpica? Doncs perquè fa molts anys que es va darrere d’aquest descobriment; i això sense dubte suposaria una ruptura molt important (encara que seria una ruptura continuista) per a la ciència tal i com la coneixem.

La partícula de Higgs era la baula perduda que restava entre el bosc dels postulats del Model Estàndard de la Física de Partícules.

Fins ara, aquest Model permetia donar explicació a l’univers i la matèria d’una forma molt precisa; però mancava la peça del trencaclosques que expliqués l’evidència que les partícules tenen massa.

I aquesta component es pressuposava provisionalment (per poder continuar avançant amb el Model) d’una forma teòrica, sense poder-ho constatar realment. Fins ara, que l’invent de Higgs es pot haver vist per fi.

Com que la confirmació d’aquesta partícula permetria tancar en certa manera el cercle de la matèria, ajuntant-la a les descobertes anteriors hauríem de tenir una explicació raonada i completa de la formació de l’univers. Per això alguns periodistes van batejar el bosó de Higgs com a “partícula de Déu”.

Això no obstant, personalment no trobo adequat aquest sobrenom.

Primerament, perquè és un nom que pot ofendre a molta gent.

Sense caure en els excessos del Creacionisme (amb radicals adeptes a països com per exemple els Estats Units), que trepitja la ciència sense pietat per atorgar tot el mèrit a la divinitat, hem d’ésser conscients (creients i no creients) que la religió és molt important per a molta gent. Perviurà més enllà que intentem trobar un substitut raonat que respongui tots els “per què” que fins ara només se sabien contestar apel·lant amb la mirada en direcció cel amunt.

I és que la religió és una demanda de respostes i el resguard d’una certesa en un percentatge elevat; però també hi ha una bona part de filosofia, de protocol vital.

En segon lloc, perquè usant això de “partícula de Déu” és com passar l’última pàgina, donar-ho tot per fet, the end... La realitat, però, és que la ciència té molta feina encara per davant.

Per exemple, la Física no sap gairebé res de la conformació de la matèria negra (la dels famosos forats negres), que només intuïm gràcies a la interacció que té amb allò que sí que es pot veure i mesurar. També ens falta molt a conèixer sobre el Big Bang primari; de com s’originà tot plegat i del caldo de partícules enmig del no-res que causaren la deflagració de l’existència.

Per tot això i molt més requerirem encara durant una bona temporada considerables dosis de fe.

Fe en un ésser superior a nosaltres o fe en el treball d’una humanitat unida que, per molts interrogants que vagi eliminant, mai perdi la fam de descobertes.

Sigui quin sigui el cas (o ambdós), el que es desprèn és que mai avançarem si no és en comunitat.

Tots necessitem l’Altre que, com el bosó de Higgs, proporcioni massa a les nostres descobertes mitjançant el seu coneixement.